Barcelona té una notable experiència en obres eternes. La tradició comença amb la Sagrada Família, segueix amb els túnels de Collserola, es renova amb la linia 9-10 del Metro i pren actualitat amb la Sagrera. I ara, el túnel de les Glòries. Totes són públiques, excepte el temple expiatori que és una aventura col·lectiva, beneïda pel Papa, sufragada pel turisme i convertida pels deixebles de Gaudí en un malson estètic per a molts barcelonins.

El túnel per alliberar la plaça de les Glòries Catalanes del pas de 90.000 vehicles diaris i donar major fluïdesa a la circulació en aquesta entrada a la ciutat reuneix, originalment, totes les característiques de l’obra problemàtica. Les diferències, primer en la seva conveniència, i després en el traçat, en la llargada i en el disseny tècnic dels treballs, s’han traduït en retards i encariments.

Les sospites de corrupció en l’adjudicació no ajuden a la seva bona premsa. I la prevenció de l’actual govern municipal per aquest tipus d’intervencions urbanes, qualificades de faraòniques, podria complicar el futur del túnel. Túnel en singular, ates que la probabilitat d’endegar la perforació d’un segon forat per arribar fins l’alçada de la Rambla de Poblenou no semblen ja una prioritat.

Més enllà de suspendre l’activitat un parell de mesos per fer l’auditoria i reconsiderar aspectes relatius a la seguretat o aplicar una rectificació tècnica, si ve al cas, s’hauria d’evitar la temptació d’aturar el túnel de les Glòries. No seria una bona idea. Mantenir una obra empantanegada és un suplici pels veïns; tancar un forat costa diners (tapar els pous del tram central de la línia 9-10, a la plaça Maragall i Lesseps, entre altres indrets, va costar 7 milions d’euros); l’obra aturada es deteriora i quan es vol reiniciar la despesa es multiplica, només cal recordar el túnel de la Rovira.

Aprofitar les greus complicacions descobertes en el projecte per “passar comptes” a una obra no desitjada, o simplement contraria als plantejament ideològics, no sembla la millor manera per a la minoria governant de fer-se forta en el govern municipal i menys encara per guanyar-se els sectors ciutadans més desconfiats de les seves polítiques. Per bé o per mal, el túnel de Glòries es va convertir en una obra imprescindible en el mateix moment de treure la primera paletada de terra.

El projecte segurament segueix essent discutible, però ara ja és inevitable, atesa la tendència natural de les obres públiques a acabar-se. Una vegada creada l’expectativa ciutadana, ni els encariments, ni les dificultats pressupostaries, ni els errors de càlcul aturen les obres; el que fan és allargar-les fins l’esgotament de la paciència i els pressupostos, entorpint el bon funcionament de la ciutat durant dècades. Això és el que s’ha de gestionar. Aquest és un dels problemes de la lògica institucional: haver d’assumir la continuïtat de l’obra pública endegada pels governs precedents, sense renunciar a retreure la responsabilitat política de qui correspongui. L’esglai del túnel del Carmel n´és una prova fefaent. 

Si quieres leer más noticias como esta y estar informado de la actualidad de Barcelona, descárgate nuestra app para iOS y Android.