Joaquina Dorado va ingressar a la presó provincial de dones de Les Corts el 15 de març del 1948. Militant del Moviment Llibertari de Resistència, va ser condemnada pel règim franquista a quinze anys de presó per un delicte d’“auxili a la rebel·lió” però per sort només s’hi va estar tres. Aleshores, el presidi –un antic correccional de dones de la Generalitat republicana que la FAI havia confiscat l’octubre del 1936- s’erigia entre camps: la ciutat convertida en un immens cap de concentració després de la Guerra Civil encara no havia deixat del tot el pla per enfilar-se per la falda de la muntanya. La Joaquina va morir la primavera passada als 99 anys, però el seu testimoni i el d’onze presoneres més es va poder recollir gràcies al projecte impulsat pel Grup Promotor Futur Monument Presó de Dones de Les Corts.

La iniciativa memorialística, posada en marxa el 2006 gràcies a la voluntat d’un ampli ventall d’entitats socials, feministes i veïnals de Les Corts, de partits polítics, universitats i administracions, tenia un objectiu clar: recordar que entre els anys 1939 i 1955 milers de dones –moltes amb els seus fills- van estar empresonades en l’edifici conegut com Can Duran. El creixement desmesurat durant els anys del desarrollisme franquista i la permuta de la finca van esborrar la presó d’una tacada i al seu lloc s’hi va construir un centre comercial: El Corte Inglés de l’avinguda Diagonal. Fins ara, l’única referència a la presència d’aquest penal al barri ha estat una placa que no fa cap esment a la dictadura franquista i que confirma el vergonyós pacte de silenci sobre la dictadura que arrosseguem des de la Transició.

Tot l’esforç i el treball desinteressat d’anys portat a terme per desenes de persones, i que inclou des de la cerca de supervivents i enregistrament dels seus testimonis fins al procés participatiu endegat al districte per donar forma al monument, ha culminat aquest mes de novembre amb la convocatòria per part de l’Ajuntament de Barcelona d’un concurs d’idees per triar l’equip que construirà el monument d’homenatge i crearà un espai de memòria a aquestes dones víctimes de la repressió franquista. El projecte d’espai urbà està coordinat per les àrees d’Ecologia Urbana i Mobilitat, l’Institut de Cultura de Barcelona, la Direcció de Memòria, Història i Patrimoni; i el districte de Les Corts. El seu pressupost és d’uns 30.000 euros i la ubicació es concreta al voltant del xamfrà nord-oest dels carrers Joan Güell i Europa.

La recuperació de la memòria d’aquest terrible indret ha estat un dels elements reivindicatius més importants dels últims anys al barri. Els membres del Grup Promotor no han parat d’impulsar iniciatives populars, l’última d’elles es va celebrar el 8 d’octubre passat dintre dels actes organitzats amb motiu de la Festa Major de Les Corts i va consistir a marcar temporalment el perímetre de l’antiga presó de dones pintant de color blau el terra per prendre consciència de les seves sinistres dimensions. Al 2014, aprofitant la celebració d’unes jornades internacionals i d’una exposició sobre aquesta presó, el Grup Promotor va crear una instal·lació temporal consistent en cinc monòlits que reproduïen la fotografia en blanc i negre d’una dona presa declarant davant de les autoritats franquistes.

La construcció d’un monument en el lloc que va ocupar la presó de dones de Les Corts va més enllà de la memòria històrica. La repressió franquista va ser especialment dura amb la dona i no només per raons polítiques o socials, sinó també per motius morals i de gènere, i cal un acte de desgreuge. El prototip de dona ideal del franquisme -mare i esposa devota- es va imposar a la societat i a les presons per tots els mitjans repressius inimaginables de la mà de les ordes religioses. Eren les monges les que gestionaven els presidis i imposaven un règim de terror entre les recluses i els seus fills. En el cas de la de Les Corts, les encarregades de reeducar les preses esgarriades van ser Les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, amb gran experiència a l’hora de gestionar presons espanyoles de dones des de finals del segle XIX.

Segons el reglament del Servei Nacional de Presons espanyol del 1930, aquesta orde religiosa formava part del màxim òrgan de direcció de les presons: la Junta de Disciplina. Durant l’època republicana van ser expulsades de tots els centres penitenciaris, però van tornar a partir del 1938 encara amb la Guerra Civil ben viva. Les monges no només desenvolupaven funcions d’administració i vigilància a les presons de dones. També s’encarregaven de gestionar l’economat i el servei de bugaderia en el cas dels centres penitenciaris d’homes. La dedicació en cos i ànima a fer proselitisme del franquisme va rebre un merescut reconeixement i el 27 de febrer del 1945 dues germanes van ser condecorades amb l’Ordre al Mèrit Militar.

Per ironies de la vida, però sobretot pel silenci còmplice de tots aquests anys d’oblit intencionat, Les Filles de la Caritat, orde nascuda l’any 1633 i dedicada a la caritat i l’assistència als necessitats segons explica a la seva web, van rebre l’any 2005 el premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia. El guardó no només va ser un insult a la memòria de les recluses que van patir els seus càstigs –algunes de les quals van acabar sent afusellades al Camp de la Bota- sinó a tota la societat democràtica espanyola. El premi destacava la seva “excepcional tasca social i humanitària en suport dels necessitats, desenvolupada d’una manera exemplar durant prop de quatre segles, i per la seva promoció a tot el món dels valors de la pau, la justícia i la solidaritat”, La desmemòria condemna els pobles a repetir els errors del passat.