No hi ha manera. El govern de Colau no pot aprovar uns pressupostos per la via ordinària. Per sort, l’alcaldia disposa d’una vareta màgica per sortir d’aquestes crisis que amenacen de paralitzar l’Ajuntament: la moció de confiança. Aquest instrument de caràcter inequívocament presidencialista és un luxe i saber que la resta de grups municipals seran incapaços de posar-se d’acord per elegir un alcalde alternatiu, també.

Tanmateix, aquest salvavides institucional no impedeix deixar en evidència, altra cop, les dificultats de l’equip de govern per obtenir acords transversals. Aquesta és una característica indefectiblement associada ja a Colau, qui, per contra, podrà executar els pressupostos sense els compromisos imposats en les darreres negociacions per Trias i Bosch. Però aquest no és un joc de guanyadors, sinó més aviat de perdedors.

El PSC no surt gaire més galdós d’aquestes peripècies municipals. Els socialistes estan indignats encara per la seva expulsió del govern municipal per causa del suport al 155. Allò va ser un error de càlcul dels Comuns; varen demostrar molt poca capacitat de resistència a la pressió ambiental promoguda pels partits independentistes. Ara, apel·lant a aquella decisió, el PSC comet un altre error al negar-se a deixar aprovar els comptes municipals amb els que coincideixen gairebé plenament (la base la varen elaborar juntament amb els seus socis quan eren al govern) com a càstig pel trencament del pacte de govern. La suma d’errors és un nou error, gairebé ja un horror: els interessos tàctics dels partits sempre s’imposen als interessos dels barcelonins.

ERC i PDeCAT apareixen com a salvadors frustrats dels pressupostos, com a complidors d’un pacte no reconegut amb els Comuns del Parlament pel fet  d’haver permès aquests la formació de la Mesa de la cambra catalana, han exhibit la seva voluntat d’arribar a acords i, feliçment pels seus interessos electorals, tot plegat no haurà servit per res al govern municipal, de qui podran seguir criticant la seva incapacitat per dialogar. De passada, asseguren l’aïllament de l’equip de govern fins a final del mandat en consolidar públicament les diferències de Colau amb el PSC, però es queden sense les dues banderes de les seves exigències: frenar el tramvia de la Diagonal i enterrar l’empresa municipal de pompes fúnebres.

La lectura final d’aquesta història rocambolesca és decebedora: el consistori de Barcelona no té la força suficient per sostreure el govern de la ciutat a la polarització política del país deguda al desafiament independentista enrocat en la unilateralitat i a la resposta de l’estat limitada a l’ús i abús de la lletra de la llei. No és fàcil fer pactes transversals en aquesta circumstància tan delicada en la que ambdós bàndols exigeixen alineaments sense fissures. L’ajuntament de la capital de Catalunya seria el lloc ideal per demostrar que és possible i molt convenient superar la trencadissa de les relacions entre blocs. No hi ha hagut sort ni amb el govern ni amb l’oposició.