Los diez poemas en castellano y catalán para recitar en Navidad

La tradición se mantiene, pero con menos intensidad, porque proliferan otros incentivos. En Navidad se recitan poemas. Los niños y niñas deben pronunciar bien esos poemas aprendidos en clase, que son recompensados con alguna aportación económica por parte de los abuelos. Es el día de Navidad. Y, al final de la comida, con toda la familia, llegan esos poemas.

Los adultos, sin embargo, también están atentos a una tradición literaria muy rica y de enorme calidad. En Metrópoli seleccionamos cinco poemas en castellano y cinco en catalán para todos los públicos.

Jesús, el dulce, viene… (Juan Ramón Jiménez)

Jesús, el dulce, viene…
Las noches huelen a romero…
¡Oh, qué pureza tiene
la luna en el sendero!

Palacios, catedrales,
tienden la luz de sus cristales
insomnes en la sombra dura y fría…
Mas la celeste melodía
suena fuera…
Celeste primavera
que la nieve, al pasar, blanda, deshace,
y deja atrás eterna calma…

¡Señor del cielo, nace
esta vez en mi alma!

El poeta Miquel Martí i Pol / MARTIIPOL

Potser Nadal (Miquel Martí i Pol)

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.

Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.

Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.

I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

La poeta Gloria Fuertes / RTVE

María Madre (Gloria Fuertes)

La Virgen,
sonríe muy bella.
¡Ya brotó el Rosal,
que bajó a la tierra
para perfumar!

La Virgen María
canta nanas ya.
Y canta a una estrella
que supo bajar
a Belén volando
como un pastor más.

Tres Reyes llegaron;
cesa de nevar.
¡La luna le ha visto,
cesa de llorar!
Su llanto de nieve
cuajó en el pinar.

Mil ángeles cantan
canción de cristal
que un Clavel nació de un suave rosal

La poeta Joana Raspall / LA GALERA

El Tió (Joana Raspall)

Hi ha un pila de llenya tallada
que ha portat el camió
per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat
la tenim preparat el tió.

L’hem tapat amb la vella flassada
que cada any ens el guarda el fred.
Ben arraconadet
li hem posat un pot d’aigua,
un poma vermella i crostons de pa sec,
que li agrada amb deliri.
Ben segur que demà, quan me’l miri,
sols hi haurà rosegons!

Ve del bosc; deu tenir set i gana.
Ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: - Caga, tió!

El tió sap que som criatures
i esperant trere’n llaminadures
li peguem, sens voler fer-li mal.
Ell també, trapasser,
barrejat amb torró
a vegades ens caga... carbó!,
com a càstig per al més llaminer.

I ningú no s’enfada; no cal.
És un joc de Nadal.

De cómo estaba la luz (Luis Rosales)

El sueño como un pájaro crecía
de luz a luz borrando la mirada;
tranquila y por los ángeles llevada,
la nieve entre las alas descendía.

El cielo deshojaba su alegría,
mira la luz el niño, ensimismada,
con la tímida sangre desatada
del corazón, la Virgen sonreía.

Cuando ven los pastores su ventura,
ya era un dosel el vuelo innumerable
sobre el testuz del toro soñoliento;

y perdieron sus ojos la hermosura,
sintiendo, entre lo cierto y lo inefable,
la luz del corazón sin movimiento.

Nadal sense tu (Pere Quart)

Respirava la falsa tristesa dels cants i la dansa,
i en la càlida nit invertida
cercava l’estel de ningú,
car aqueix fóra el meu. L’enyorança
només, tota sola, com una mentida
d’amor, era meva!
Quin estiu més cru!
Quina gèlida neu que no neva!
Soletat hostil!
Soletat, dolça amiga d’antigues estones,
ara em puny el teu aire senil
i aquesta mirada secreta que em dónes,
tot dient-me: “Seré ton asil
com llavors que amb la mòbil peresa
i l’angèlic orgull i el misteri viril,
pel jardí calorós de la greu jovenesa,
componies en mi ton estil”.
Adéu soletat!
Sigues l’ombra marcida dels sants i dels savis!
Car al míser Adam, l’endemà del pecat,
ja li calen, contigus, uns llavis
per al cant amorós, per al reny assuaujat,
per al crit que l’empeny a l’esquiva fortuna.
Per al bes, per al bes de foc humitejat,
potser en nits de Nadal, a l’hivern o a l’estiu
-com la meva-, i amb lluna

Nochebuena (César Vallejo)

Al callar la orquesta, pasean veladas
sombras femeninas bajo los ramajes,
por cuya hojarasca se filtran heladas
quimeras de luna, pálidos celajes.

Hay labios que lloran arias olvidadas,
grandes lirios fingen los ebúrneos trajes.
Charlas y sonrisas en locas bandadas
perfuman de seda los rudos boscajes.

Espero que ría la luz de tu vuelta;
y en la epifanía de tu forma esbelta,
cantará la fiesta en oro mayor.

Balarán mis versos en tu predio entonces,
canturreando en todos sus místicos bronces
que ha nacido el niño-Jesús de tu amor.

 Rondalla del Bou (Marià Manent)

El bou pesant, veient la gent
que tantes coses oferia,
diu que volia fer un present
al dolç Infant de l’ Establia.
I quan minvà una mica el fred
–que l’Infantó ja no plorava–
sortí amb pas lent, dins l’aire net,
sota la nit florida i blava.
Per donar a Déu, pobre i humil
damunt la palla gloriosa,
vol abastar algun flam gentil
de l’estelada tremolosa.
Va caminar per fondes valls
i resseguia la carena.
Sent el clarí de tots els galls,
però ja du la rica ofrena.
Saltant de goig i bruelant,
el bou baixà de la muntanya,
i s’oferia al dolç Infant
amb una estrella a cada banya

El escritor y poeta Lope de Vega / WIKIPEDIA

¡Duerme, mi niño! (Lope de Vega) 

Pues andáis en las palmas
Angeles santos,
que se duerme mi niño,
¡tened los ramos!

Palmas de Belén
que mueven airados
los furiosos vientos
que suenan tanto,
no le hagáis ruido,
corred más paso,
que se duerme mi niño,
¡tened los ramos!

El niño divino,
que está cansado
de llorar en la tierra
por su descanso,
sesegar quiere un poco
del tierno llanto,
que se duerme mi niño,
¡tened los ramos!

Rigurosos hielos
le están cercando,
ya veis que no tengo
con qué guardarlo:
Ángeles divinos
que vais volando,
que se duerme mi niño,
¡tened los ramos!

El poeta Joan Maragall / WIKIPEDIA

Els núvols de Nadal (Joan Maragall)

Els núvols de Nadal no sé què tenen
que són manyacs: no posen
gens de malícia al cel:
pel blau puríssim dolçament s’estenen,
a la llum de la posta suaus s’encenen
i de nit deixen veure algun estel.

És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar.

Ai, nit que vas passant silenciosa;
Ai, núvols blancs que pels estels passeu;
ai, llum, que no ets enlloc misteriosa;
ai, portal de Betlem, que ets tot arreu!

Quan me vulgueu donar més alegria
parleu-me dels Nadals ennuvolats,
i em veureu com infant que somnia,
que riu a lo que veu amb els ulls aclucats.