El títol que encapçala aquest article ara seria políticament incorrecte. Per masclista, per començar; tot que hi havia una altra versió que substituïa la reina pel xato. Al marge de les qüestions de gènere, va ser una bona campanya impulsada per l’Ajuntament de Barcelona als anys noranta per incentivar el retorn dels barcelonins als mercats municipals. La proliferació de supermercats als barris, però sobretot l’aterratge de grans superfícies comercials, estaven condemnant molts d’aquests equipaments a la ruïna. Tampoc ajudava el desinterès del consistori per millorar unes instal·lacions decrèpites amb inversions. Més que atreure els compradors, el que feien molts mercats era espantar-los. La inspiració de l’eslògan s’atribueix a Adolf Cabruja, coordinador de l’Àrea de Proveïments i Consum de l’Ajuntament.

Ha plogut molt des d’aleshores. Les reines i els xatos s’han convertit ara en carinyo, una paraula que serveix igual per a humans que per a bèsties i que em desagrada profundament. En paral·lel al llenguatge i als nostres hàbits de consum canviants, els mercats municipals també han sofert una gran transformació que ha culminat fa poc amb la reobertura al públic del mercat de Sant Antoni. De totes les reformes, aquesta ha estat la més agosarada, la més costosa –80 milions d’euros– i la més llarga en el temps. Dic agosarada perquè trobar l’equilibri entre el manteniment de la pesada estructura i l’excavació de quatre pisos no s’havia fet mai abans a excepció del mercat de la Llibertat de Gràcia. Com el de Sant Antoni, també té una coberta de ferro forjat magnífica, però no era ni tan gran ni tan pesada.

La tan esperada com temuda reobertura del mercat de Sant Antoni ha anat precedida d’un munt d’especulacions sobre els efectes negatius que suposarà per al barri que es converteixi en un pol d’atracció turística en una Barcelona a punt de rebentar per totes les costures. D’entrada, els serveis nous que s’ofereixen –fins i tot un gimnàs– ja deixen entreveure que res serà com abans, per bé i per mal. L’expulsió del veïnat fa temps que ha començat i el mercat públic convertit en icona animarà la bombolla immobiliària i accelerarà el procés de substitució de la gent del barri per forasters amb molts diners com està passat a Ciutat Vella. Passada la festa arriba la ressaca amb el conflicte entre els paradistes pels horaris d’obertura i la dimissió en bloc de la junta anterior.

Els problemes amb els horaris d’obertura dels mercats municipals un cop reformats és un fet recurrent i em sorprèn molt la falta de previsió del consistori barceloní. Totes les parts implicades en aquests projectes faraònics volen recuperar el més aviat possible la inversió feta perquè estem parlant de molts diners i la temptació d’apujar els preus és gran. Els comerciants que s’han apuntat a l’aventura han suportat estoicament carpes provisionals i retards en el calendari previst, i ara es troben que per ser competitius i atractius han d’ampliar horaris de venda al públic i han d’oferir nous serveis. I això vol dir obligatòriament haver de treballar més hores de les que ja treballen i contractar personal, un luxe que no tots es poden permetre. Les xifres de visitants de les primeres setmanes són vertiginoses, suposo que per la novetat, les vendes també s’han incrementat i el comerç de proximitat de l’entorn també s’ha revifat. Tanmateix, tothom faria bé de no adormir-se en els llorers perquè una flor no fa estiu.

Amb aquest conflicte experimento un estrany dejà vu. El mateix que està passant a Sant Antoni ha passat abans a Els Encants Vells i no tinc clar que s’hagi resolt del tot, sobretot veient tantes persianes baixades i l’èxit a mitges de totes les iniciatives per rendibilitzar l’espai. Reubicats a finals de setembre del 2013 a l’altra banda de les Glòries en un edifici molt espectacular però poc pràctic, Els Encants Vells van superar totes les previsions de públic i, com era de preveure, s’han convertit en una visita obligada per als turistes. El conflicte pels horaris d’obertura va esclatar de seguida. Des de la direcció de Mercats Municipals es pressionava la junta perquè obrissin més dies i això va provocar molta mala maror perquè els van amenaçar amb multes i, fins i tot, amb la retirada de la llicència.

Amb el pas del temps, les aigües han tornat al seu lloc i l’allau de visitants s’ha reduït, cosa que ha repercutit negativament en les previsions de caixa a l’alça que van fer els paradistes enlluernats per l’assistència de les primeres setmanes. Fent una volta qualsevol tarda sobta veure tantes botigues tancades en un equipament públic que va superar els 55 milions d’euros i que sembla més una plataforma espacial que un mercat de puces. Els que encara aguanten el ritme d’obertura imposat veuen amb preocupació com el veí del costat redueix l’horari perquè amb els ingressos que fa no pot pagar un dependent. I això sense comptar amb la tolerància municipal amb el mercat de la misèria que fins fa quatre dies s’instal·lava just de la seva porta.

La majoria dels visitants que s’acosten a Els Encants Vells es limiten a tafanejar entre les andròmines i les rampoines. I a fer fotos perquè el conjunt que formen les seves arestes brillants amb la Torre Agbar i el Museu del Disseny en el paisatge postnuclear de les obres de Glòries impressiona el nouvingut. Per això, a Sant Antoni farien bé tots plegats, començant per l’Ajuntament, de no oblidar que la línia que separa l’èxit aclaparador del fracàs estrepitós és molt fina i que una inversió milionària no és garantia d’èxit si no va acompanyada d’una bona gestió. El mercat és una oportunitat per revifar el comerç de proximitat del barri, però també pot ser la seva tomba si s’estira més el braç que la màniga i només s’aposta pel reclam turístic.