A partir del mes que ve les biblioteques de Barcelona posaran en marxa el projecte #Velocirepte18, una iniciativa que vol estimular la lectura d’obres que en altres circumstàncies difícilment acabarien a la nostra tauleta de nit. Durant dotze mesos s’oferiran una selecció de llibres que tenen un nexe en comú. El continent africà inaugurarà aquest gener el projecte de lectura, però els reptes mensuals són diversos i van des dels monstres, ciutats com París i Barcelona, dones pioneres i mascotes fins a cinema, música i gastronomia passant per l’obligada poesia. Els participants rebran un passaport amb dotze caselles que reprodueixen el dibuix d’un peculiar velociraptor, amb ulleres i un llibre a les urpes, obra de l’il·lustrador Enric Corominas, artista que col·labora en els llibres de la saga de Cançó de gel i foc, de George R. R. Martin. Per cada lectura es rebrà un segell i un cop tot ple es podrà participar en un sorteig de tres viatges.

La directora de Serveis de Biblioteques de Barcelona, Anna Bröll, va explicar el passat 30 de novembre que l’objectiu dels reptes literaris que ara comencen a tots els districtes és compartir entre els usuaris, que freguen els 950.000 a data del 2017, l’extens fons de les biblioteques municipals. I és que segons les dades oficials, hi ha 2,4 milions de documents arxivats i algunes possessions són tan valuoses com desconegudes pel gran públic que rebutja les pàgines rebregades i es mou per impulsos mediàtics. Aquesta és la raó que explica, per exemple, que Victus, d’Albert Sánchez Piñol, fos tan buscat i en canvi ningú fes cua per llegir Todo lo que tengo lo llevo conmigo, d’Herta Müller, Premi Nobel de Literatura 2009. Qui ha dit que els barcelonins ja no llegim, s’equivoca. Només cal veure les reserves de títols o les llistes d’espera que cada setembre es formen per participar en els clubs de lectura temàtics per desmentir aquesta fal·làcia.

El projecte Velocirepte es va posar en marxa de forma experimental l’any passat a la biblioteca de Sagrada Família i jo vaig formar-ne part de l’entusiasta grup de conillets d’índies tastaolletes. D’entre totes les lectures, triades a partir del fons de la biblioteca del barri, la que més em va impactar va ser El conte de la criada (The Handmaid’s Tale) escrita per la canadenca Margaret Atwood i publicada l’any 1985. El llibre és un relat de ciència ficció distòpica i feminista, una crítica ferotge al totalitarisme, el fanatisme religiós i l’esclavitud de les dones que, com el 1984 de George Orwell, és tan vigent ara com quan es va escriure. A diferència d’Orwell, Atwood és una desconeguda per a molts lectors progres tot i ser una escriptora prolífica que acumula un munt d’obres fascinants i de premis merescuts, l’últim d’ells el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres del 2008.

Probablement els més joves coneguin les aventures i desventures de la Defred, la valenta protagonista del terrible conte que relata amb pèls i senyals la violació institucionalitzada de les dones joves, gràcies al paperàs que fa l’actriu Elisabeth Moss a la sèrie homònima que ofereix el gegant audiovisual HBO i que va obtenir cinc guardons en els premis Emmy de l’edició del 2017. El fet que l’autora d’aquesta joia de la literatura universal passi tan desapercebuda encara avui quan l’esmentes en segons quins cercles no m’hauria de molestar, però em molesta. Tothom coneix George Orwell o com a mínim n’ha sentit a parlar, oi? Doncs, per què aquest silenci sobre la poetessa, prosista, articulista, activista dels drets humans i del medi ambient, i assot de l’imperialisme ianqui Margaret Atwood?

Lamentablement, aquest masclisme disfressat d’ignorància sobre les obres d’escriptores magnífiques pel sol fet de ser dones s’ha tornat a repetir recentment amb la japonesa Kaori Ekuni, a qui l’editorial que ha traduït a l’espanyol la seva novel·la Luz brillante la presenta com la Murakami femenina, en referència a l’etern candidat a Premi Nobel de Literatura Haruki Murakami amb qui no té cal vincle més enllà de la nacionalitat i la llengua. Les obres d’Ekuni encara no es poden trobar a les biblioteques de Barcelona i no estaria de més que les incorporessin al fons dominat per les plomes masculines per compensar tantes injustícies. Ekuni, com Atwood, és una escriptora immensa: ha guanyat prestigiosos premis al Japó i algunes de les seves obres s’han adaptat al cinema. L’última de les seves evocadores creacions ha estat Eterno atardecer de verano, d’aquest mateix any.

El pla estratègic de les biblioteques de Barcelona 2010-2020 es marca reptes importants. No només parla de les exigències que genera el nou entorn de la societat digital amb nous suports tecnològics relacionats directament amb el consum de coneixement. També remarca els canvis que s’han produït aquests últims anys en una societat cada vegada més diversa i els factors de risc provocats per la crisi econòmica i les desigualtats cronificades que obliguen aquests equipaments convertits alhora en àgora i refugi de la cultura a actuar com a cohesionador social i integrador de les noves comunitats. En la llarga llista d’objectius a assolir també estaria bé una difusió més entusiasta i menys paternalista de la literatura feta per dones. No ho dic que no es faci, només dic que en volem més.

I posats a demanar, també afegeixo a la carta d’impossibles als Reis la construcció a Barcelona de la Biblioteca Pública de l’Estat. Un equipament que arrossega un retard d’anys per falta de recursos i nul·la voluntat política, i que des que el govern d’Ada Colau va anunciar amb bombo i plateret que el projecte es desencallava, no se n’ha tornat a parlar més. De moment, només sabem que durà el nom de Carmen Balcells en honor a una de les agents literàries que més ha fet perquè les dones llegim, escrivim i somiem.