Ho tenim tan coll avall que no podem imaginar el Nadal sense ella. La tradicional pujada de les tarifes del transport públic de cada principi d’any s’ha integrat tan bé entre els àpats familiars que no ens plantegem un altre escenari. Per això, ens anem a dormir l’últim dia de l’any pagant un preu per viatge i l’endemà ens llevem sabent que el mateix trajecte ens costarà incomprensiblement una mica més. I tret d’algunes excepcions d’usuaris indignats, seguim utilitzant cada dia -perquè no tenim més remei- el transport públic de Barcelona, que diuen que està tan bé però que nosaltres sabem que està massificat, s’avaria sovint per falta de manteniment i personal, i és molt car perquè hem de pagar els sous milionaris dels directius posats a dit per partits polítics.

La nova pujada que va aprovar l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) en la reunió que va celebrar el dia dels Innocents se situa en un 2% de mitjana i els títols de viatge experimenten augments en alguns casos de més de 3 euros com la T-Trimestre. La T-10, la targeta més utilitzada pels usuaris, ha superat la barrera psicològica dels 10 euros i les úniques que no pateixen canvis són la T-Jove i la T-Mes bonificada, és a dir, la targeta per a les persones aturades de la qual curiosament TMB fa molt poca publicitat. Per cert, si algun lector la necessita, ja li avanço que els requisits que es demanen per concedir-la li faran ballar el cap, però l’animo a no rendir-se perquè la utilització dels transports públics és un dret de tots i no un luxe d’uns pocs perquè els paguem amb els nostres impostos.

La innocentada de l’ATM ha anat acompanyada de l’habitual gestualitat política i ha estat aprofitada per l’oposició per disparar un nou míssil a Ada Colau, que no dona a l’abast per tapar tantes vies d’aigua sobretot ara que governa més sola que la una. Per anar preparant el terreny, uns dies abans de la confirmació de la pujada tarifària del 2018, l’alcaldessa publicitava una carta al ministre Montoro en què reclamava més inversió i condicionava la congelació dels preus a un augment de 40 milions d’euros en l’aportació que li correspon a l’Estat. Colau recordava que en aquests últims set anys el govern central ha reduït un 45% la seva contribució al transport públic metropolità, una quantitat que suposa 540 milions d’euros. Dies després l’ATM reduïa el percentatge deixat de pagar pel govern Rajoy fins al 33% i justificava l’augment “després de cinc anys de contenció de preus”.

Hàbil jugada la de Colau intentant carregar el mort a Montoro per desactivar l’allau de crítiques que ha rebut després i que es mereix a mitges perquè al consell d’administració de l’ATM l’Ajuntament de Barcelona només té el 25% de quota. Des de feia setmanes l’augment de les tarifes dels transports públics era un secret a veus a l’Ajuntament i la responsable de mobilitat, Mercedes Vidal, ja portava dies fent de bomber sondejant les plataformes ciutadanes per saber quina seria la seva reacció. De fet, el primer que va avisar de la pujada que se’ns venia a sobre va ser Jaume Collboni. El responsable del grup socialista va avançar el 19 de desembre passat que no donaria suport als pressupostos si no es congelaven els preus del transport i va explicar que quan governaven plegats això era motiu de discrepància. Collboni no es va mossegar la llengua a l'acusar Colau de “feblesa” per no exigir més diners al govern central i a la Generalitat sabent que parlar de diners en plena campanya electoral perjudicava l’equidistància comuna.

L’endemà de l’anunci, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb) i l’associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP) rebutjaven els nous preus i criticaven la incapacitat del consistori barceloní d’aplicar una política tarifària adequada que “fidelitzi els usuaris habituals” i acabi amb un sistema de corones “irracional” que tants greuges territorials provoca. El comunicat remarcava que la pujada indiscriminada de quasi tots els títols de transport no només no protegeix les persones que han d’agafar el metro o l’autobús cada dia, sinó que deixava clar que la solució per reduir el greu problema de l’endeutament monumental no és incrementar les aportacions dels usuaris a través de la compra de bitllets. A banda de les crítiques, també hi havia propostes que, com sempre, han caigut en sac foradat.

El més greu de tot plegat és que aquests increments anuals dels preus del transport públic metropolità no són la millor manera de convèncer els barcelonins perquè deixin el cotxe de banda i donen ales al poderós lobby del sector automobilístic per seguir posant pals a les rodes a un nou model de mobilitat molt criminalitzat políticament que tot just comença a desenvolupar-se amb més carrils-bici, la unió dels tramvies per la Diagonal o la creació de superilles. Mirat així, els milions d’euros que el consistori barceloní es gasta en campanyes informatives, en estudis sobre contaminació mediambiental i en projectes per fer de Barcelona una ciutat més sostenible semblen diners llençats i en poc més d’un any hi haurà eleccions municipals.

Si es posa el dit a la nafra, tampoc oblido l’escandalós malbaratament de recursos que s’ha posat de manifest amb la publicació obligada per sentència judicial dels sous fora de conveni –amb complements que superen els 25.000 euros en alguns casos- dels directius de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), autèntic cementiri d’elefants de polítics. De moment, tot sense cap conseqüència. Els sindicats porten anys denunciant la intenció de desmantellar el sistema públic de transport perquè no troben una altra explicació que justifiqui la mala gestió que porta a externalitzar serveis com la gestió dels títols de transport, que ja no comprarem a l’ATM sinó a un operador privat gestionat per una UTE liderada per CaixaBank.