Els manters no són un problema exclusiu de Barcelona, tanmateix, el top manta quedarà associat indefectiblement al mandat d’Ada Colau. Els dubtes permanents del govern municipal sobre què fer davant l’allau de venedors irregulars a les principals vies turístiques de la ciutat han convertit aquest fenomen comercial i social en un malson barceloní, i molt especialment de la primera barcelonina. L’agressió a un turista per part d’un grup de manters és només la gota que fa vessar el got de la paciència de l’oposició que buscarà una reprovació simbòlica de l’alcaldessa com a responsable de seguretat del consistori.
El desafortunat i irreflexiu director del Pla Estratègic de Turisme de la ciutat va demostrar una manca de responsabilitat extraordinària en fer el comentari que va fer sobre la repercussió de l'incident, i segurament hauria d’haver estat cessat per tal sortida de to; però una part de raó tenia el seu tuit. L’agressió té una gravetat indubtable com a fet d’ordre públic i seguretat, no obstant això, no s’hauria de considerar com l’arribada dels quatre genets de l’apocalipsi contra el turisme. Perquè allò que és insostenible és el top manta com a fenomen tolerat, amb actes de violència o sense cap cop al cap de ningú; la qüestió no és que sigui violent (poc) sinó que sigui insostenible per a la ciutat.
L’ocupació massiva del carrer per venedors de gelats irregulars, sense el corresponent permís, seria perseguit des del minut u per la Guàrdia Urbana, reforçada amb totes les patrulles de Mossos necessàries. D’acord, darrere la modalitat de venda de material falsificat, protagonitzat per centenars d’immigrants, hi ha un repte complementari d’integració social d’unes persones al límit de la legalitat i de la supervivència.
El top manta no es pot tractar com un simple cas de venda il·legal, això sembla clar, però, en què ajuda a l’hora de trobar una solució a la qüestió de fons -la integració- el fet de tolerar una acció massiva irregular? En res, fins i tot perjudica l’establiment d’un sentiment de solidaritat entre la ciutadania i els col·lectius amenaçats de marginalitat; i exposa el conjunt dels manters a situacions incontrolables, com ha quedat demostrat. La pregunta és obligada: a qui beneficia la tolerància, al marge de les màfies que treuen benefici d’aquesta venda a correcuita de les aparicions de la Guàrdia Urbana?
La dimissió d’Ada Colau com a responsable de seguretat de Barcelona hauria de ser el menor dels maldecaps de l’alcaldessa. I potser seria un bé per a la ciutat i per a ella mateixa que així fos. La gravetat del panorama - top manta, però sobretot, narcopisos i rebrot de la fòbia turística per part d’alguns il·luminats-, semblarien exigir el nomenament d’un alt responsable polític, dedicat full-time al tema. L’oposició olora crisi ciutadana i eleccions, una combinació irresistible per ajuntar-se tots contra el govern, en aquesta ocasió amb un memorial de greuges perfectament justificat.