Aquest any no se celebrarà el Festival de la Infància (i de la Joventut), almenys com l’hem conegut fins fa poc moltes generacions de barcelonins i barcelonines. El mític certamen nadalenc de Montjuïc visita obligada de moltes famílies desesperades per tenir entretingudes una estona les excitades criatures evolucionarà, segons l’Ajuntament de Barcelona, cap a un “espai de descoberta lúdic” per despertar les vocacions dels menuts. No només es canvia el nom de la cosa –La Ciutat dels Somnis-, sinó que es rebaixa l’escandalós preu de l’entrada a la meitat i es fa una neteja a fons de l’armari dels mals endreços en què s’havia convertit aquest festival, que aquest any compleix 54 anys de vida i que porta temps sent motiu de polèmica.

Del 27 al 30 de desembre, el festival es transformarà en una ciutat màgica on els infants entre els 4 i 12 anys podran descobrir què voldran ser de grans. Tot s’ha organitzat per tractar les ocupacions sense estereotips de gènere i la canalla podrà experimentar què és fer de metge, infermer, cuiner, treballador social, esportista, mecànic, inventor, cambrer, artista...La llista per triar i remenar és llarga a diferència de les ofertes de l’actual mercat de treball, tan precari. I això em fa pensar que seguim venent a les criatures un món idíl·lic i després passa el que passa: que de grans es frustren perquè no troben el seu lloc en aquest món que només vol mà d’obra barata. Si el consistori barceloní té la clau perquè nens de 10 anys tinguin clar què volen fer amb la seva vida, si us plau, que ho faci públic.

Per al representant de la Fira de Barcelona Salvador Tasqué, La Ciutat dels Somnis “és un pas endavant del Festival de la Infància cap a un nou model adaptat als nous temps”. L’element central és la plaça, que es converteix en escenari d’espectacles i actuacions musicals. Al voltant d’aquesta àgora es distribueixen els carrers amb els espais patrocinats per més de 40 empreses, institucions i entitats públiques i privades. Segons la regidora de Drets Socials, Laia Ortiz, calia fer un replantejament a fons perquè “hem passat de considerar els infants consumidors de productes a considerar-los protagonistes amb un seguit de valors de fons”. Doncs em sembla que s’han quedat a mitges amb el replantejament, perquè la tan criticada mercantilització de la fira no ha desaparegut del tot.

En aquest nou model de festival no hi tenen cabuda ni els militars ni els policies. L’any passat Ada Colau va eliminar d’una plomada la presència de les forces armades i dels diversos cossos de seguretat al considerar que els nens havien de ser educats en els valors de la pau i això va a missa també aquest Nadal. La decisió va provocar una allau de crítiques a l’alcaldessa de Barcelona, però crec que va ser prou valenta i encertada perquè muntar en un cotxe patrulla, fer-se fotos amb un soldat vestit de camuflatge o detectar bombes en un camp minat com si fos un joc confon les criatures i les fa immunes al dolor que provoca la violència i les guerres. No sé si les queixes d’alguns pares abnegats, que havien de sofrir hores de cua per accedir als estands motiu de disputa política, també van influir en la decisió.

Amb el pas dels anys el Festival de la Infància ha rebut molts rentats de cara per adaptar-se als nous temps amb més o menys encert. Per molt que ho intenti dissimular, el certamen no pot amagar el seu fosc inici en ple franquisme i aquesta càrrega encara el condiciona. El saló va néixer l’any 1963 de la mà de l’Ajuntament de Barcelona i del Ministeri d’Informació i Turisme, i aleshores no era l’Exèrcit que va depurar el ministre Narcís Serra el que distreia les criatures amb jocs teòricament inofensius. Eren les joventuts de la Falange les que ho feien amb un campament d’activitats a l’aire lliure amb passarel·les, tirolines, tendes de campanya i esports diversos a la moda d’aquells temps tenebrosos.

Les reminiscències franquistes del festival no acaben aquí. La seva creixent mercantilització també s’arrossega d’aquella època amb la presència de diverses firmes comercials. Espanya deixava enrere l’autarquia dels primers anys de la dictadura i entrava de ple en el capitalisme, i algunes empreses van veure la fira com una plataforma extraordinària per arribar a les criatures, futurs consumidors. La mercantilització va anar pujant d’intensitat fins arribar el govern de Xavier Trias, que va posar la cirereta el Nadal del 2011 al convertir el certamen en el més patrocinat de la seva història amb desfilada de roba infantil inclosa. “Ens haurem d’acostumar a veure marques”, va declarar el dia de la inauguració de l’edició.

A l’alcalde Trias l’acompanyava Helena Rakosnik, esposa de l’aleshores president de la Generalitat Artur Mas i nova presidenta del Festival de la Infància. Presidint el certamen nadalenc sempre hi ha hagut una dona, cosa que també diu molt dels estereotips heretats del franquisme que encara cuegen. Durant 23 anys la reina de la festa va ser la Marta Ferrusola en tant que primera dama de Catalunya. Durant el tripartit, la va rellevar la Judit Mascó i mai m’ha quedat clar en qualitat de què va presidir el festival, si de mare moderna, de model catalana de renom internacional o d’esposa d’un càrrec de l’Ajuntament socialista. Ara el dirigeix la Roser Soley, amb gran experiència en la gestió dels certàmens de la Fira de Barcelona. Una altra dona i, segurament, també mare exemplar.