Fa poques setmanes em vaig trobar una xeringa anant cap a la feina. El carrer, situat al barri Gòtic, enllaça per una banda amb una de les vies més transitades pels turistes a la recerca de la Barcelona més canalla mentre que per l’altra acaba morint davant d’una escola. La blancor de la xeringa destacava enmig de la negror del sutge incrustat a les parets i s’hi va passar hores a terra fins que els serveis de neteja la van recollir. La seva visió em va trasbalsar perquè va reobrir el calaix on guardo tots els records d’un barri colpit per la droga. Ha plogut molt des d’aleshores i només el veïnat més antic recordem quants fills del Gòtic van morir per culpa de l’heroïna. Parlo dels anys anteriors als Jocs Olímpics, quan caminar per segons quins carrers a partir de certes hores era un esport de risc i tots ens coneixiem.

Els meus exsogres vivien a Arc de Sant Ramon del Call. El portal, situat en un racó allunyat de mirades indiscretes, era punt de trobada de ionquis i no hi havia nit que no ens trobessin com a mínim un parell asseguts a la porta puntxant-se o dins del portal ja col·locats. Ells no ens feien tanta por com els camells que amagaven la droga sota els cotxes, perquè abans es podia aparcar a la placeta Manuel Ribé sempre que tinguessis prou traça per passar per Sant Domènec del Call sense rascar la xapa. Hi va morir molta gent: veïns que van enfrontar-se als traficants que portaven la mort als seus fills i amics de l’escola que no van poder resistir-se a la droga de moda. L’escabetxada de vides va ser brutal i l’única esperança era fugir del barri. Uns italians van comprar el pis als meus exsogres per fer-hi apartaments turístics.

El negoci de la droga mou milions d’euros i és com l’energia: mai desapareix, sempre es transforma. Segons dades de l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona, durant el 2017 el nombre de xeringues recollides a la via pública va augmentar a Ciutat vella, sobretot al Raval Nord, no perquè n’hagués crescut el consum general sinó perquè va disminuir o fins i tot va desaparèixer d’altres zones de la ciutat com Sant Andreu i Nou Barris. L’informe destaca com a factor que explica que a l’estiu de l’any passat es recollissin més de 2.000 xeringues al mes “la reducció de la venda de droga a la Mina per la diàspora dels clans gitanos”. Crida especialment l’atenció que l’increment es produís sobretot durant els mesos d’estiu, però enlloc es relaciona aquest fet amb l’augment del turisme propi d’aquestes dates.

L’alarma social que està generant l’ocupació de pisos buits del Raval per part de les violentes bandes del narcotràfic global creix en la mateixa proporció que ho fa la promoció turística internacional de la ciutat, tan necessària per a l’economia segons diuen hotelers i restauradors. No és cap notícia que els ports són la principal entrada de les drogues i en aquest cas l’intocable Port de Barcelona hi juga un paper central des de fa dècades. I si a això sumem la pressió immobiliària perquè els veïns buidin els seus pisos de lloguer, doncs ja tenim el paquet sencer. La venda de drogues -heroïna, cocaïna i metamfetamines sobretot- té via lliure perquè el capitalisme voraç no vol obstacles i incrementar com demanen alguns la repressió policial és només un pegat que perjudica els col·lectius més estigmatitzats i febles: veïnat i drogadictes.

Per molt greu que ens sàpiga, el reclam turístic de Barcelona no són els seus museus. És la suma de sol i platja, alcohol barat, drogues assequibles i sexe fàcil. Som la ciutat europea amb més cocaïna i èxtasi detectat a les aigües residuals, segons constata l’informe de l’Observatori de Drogues i Toxicomanies del 2018. Superem Amsterdam i Brussel·les pel que fa a cocaïna i a Bristol i Zagreb pel que fa a èxtasi. El consum es desboca els caps de setmana i se suma a la ingesta d’alcohol i marihuana. Els meus amics holandesos i italians estan desitjant fer vacances per tornar a Barcelona. Es coneixen millor que jo els punts de venda il·legals de cànnabis i tornen a casa carregats de ginebra. Algun fins i tot em pregunta si les putes nigerianes encara campen per la Rambla i Petritxol. A servicials no ens guanya ningú.

Projecte Home alertava fa poc que l’augment del consum de cocaïna s’ha consolidat a Catalunya fins al punt que és el territori de l’Estat espanyol on més es consumeix aquesta droga seguit del País Valencià i Madrid. Barcelona n’és el focus principal i, segons l’ong, l’increment es deu al turisme de negocis i congressos, un altre punt fort de la nostra economia que tant la Generalitat com l’Ajuntament s’entesten a promocionar per compensar l’estacionalitat del turisme de xancleta. Segons explicava el seu director, Oriol Esculies, durant la presentació de l’informe anual de drogues, el descens del consum de cocaïna dels darrers anys “ha comportat que la societat baixés la guàrdia i deixés de percebre’n el risc, coincidint també amb una certa millora del poder adquisitiu dels ciutadans”. I ara estem com estem.

Per viure al barri del Raval s’ha d’estar fet d’una pasta especial barreja de supervivent i superheroi. Portar els nens a l’escola sabent que qualsevol dia es poden trobar una xeringa a terra com passa sovint i que, si no vas amb compte, la poden confondre amb una joguina posa els pèls de punta. El contagi d’hepatitis C o VIH per una punxada accidental és un risc que cap mare ni pare estan disposats a córrer. I tot i que els serveis de neteja municipals han incrementat els equips que es dediquen a recollir aquests residus de l’espai públic, l’única forma d’assegurar que la canalla del Raval creixerà en igualtat d’oportunitats que la de Pedralbes és acabant amb la política de laisser faire amb el turisme.

La indústria turística no és Bambi. Tampoc és només un “catalitzador del canvi en posititu” com defensa la plataforma ciutadana -que no veïnal- formada per patricis del upper diagonal físic i mental, i relíquies de la vella guàrdia socialista que s’ha tret del barret el Gremi de Restauració. La cantarella que el turista arriba a Barcelona “atret pel magnetisme de la ciutat, pel seu passat, present, futur, per la seva oferta gastronòmica, per les seves terrasses, per la seva amplíssima oferta cultura i de lleure, o pel nostre caràcter” no se la creuen ni ells. El turista que tria Barcelona com a destí tria la ciutat perquè els preus estan rebentats i busca sol i platja, sexe, alcohol i drogues. I si en tot cas visita algun museu, és el del Barça.