Dissabte passat es van manifestar a Barcelona milers de persones (que cadascú posi la xifra que més li agradi) per reclamar als governs –sobretot al central però també al de Brussel·les- que obrin la porta als refugiats que es desesperen a les fronteres d’Europa. La marxa ha estat la cirereta de mesos d’una intensa campanya de sensibilització social, de recollida de firmes i suports –alguns molt mediàtics i altres de gran rellevància institucional-, d’organització d’un concert al Palau Sant Jordi el dissabte 11 de febrer i d’una trobada dimecres passat d’alcaldes i alcaldesses de tot Catalunya per mostrar el suport del món local a la campanya #VolemAcollir. Què bonic va ser recordar la infantesa amb la cançó cumbaià més internacional del galàctic Sisa després del clatellot verbal que Jordi Évole va deixar anar en el seu discurs a les autoritats competents.

Lamentablement, els actes que han culminat la campanya ideada per la gent de casavostracasanostra.org no han estat exempts de polèmica. I no només per la interpretació que alguns sectors independentistes amb cua de palla han fet de les paraules del presentador de Salvados. També un grup de ciutadans, autodenominats Patriotes Catalans, ha posat en marxa una petició al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a través de la plataforma Change.org perquè el govern català –i TV3 i Catalunya Ràdio- deixi de donar suport a la campanya. Avisen que “Casa Nostra no és Casa Vostra” perquè “no tots els catalans volem acollir refugiats” i expliquen que el 55% dels europeus estan a favor de prohibir l’entrada als seus països d’immigrants musulmans i que el 21% dels sirians comparteixen les opinions de l’ISIS.

Deixant de banda la por irracional al terrorisme que els provoca l’entrada de desplaçats de religió musulmana –i que atia descaradament la dreta europea més xenòfoba-, l’argumentari de despropòsits d’aquesta campanya es complementa amb un vergonyós raonament que cau pel seu propi pes. “És ben sabut que el cost d’ajudar un refugiat és com a mínim deu vegades menor si es queda en un camp de refugiats ben equipat en un país a prop del conflicte que si ve a Europa”, cosa que confirma segons els autors que “acollir refugiats no és la manera més eficient d’ajudar-los”. I si algun català discrepa de la profunditat que traspua aquesta anàlisi el conviden a allotjar un refugiat a casa seva sota la seva responsabilitat i “fent-se càrrec de les despeses”.

El lector es preguntarà per què dono tanta importància a aquesta iniciativa tan miserable com minoritària. Ho faig perquè si bé és cert que Catalunya sempre ha estat terra d’acollida i Barcelona ha brillat amb llum pròpia en totes les causes solidàries, també ho és que no tothom veu amb els mateixos ulls l’arribada d’estrangers en un context de crisi i de terror psicològic com l’actual, sobretot si els que ens truquen a la porta són més pobres que nosaltres, de pell més fosca que la nostra i seguidors d’una altra religió. Tot i que, segons dades oficials, els sirians ocupen el sisè lloc en el rànquing de peticions d’asil a Espanya molt per darrere d’ucraïnesos i veneçolans, no puc estar-me de preguntar com ha pogut ajudar a aquest drama humanitari que Manolo García hagi cantat en català.

I si segueixo reflexionant –i penso en el meu amic Ziad, sirià drus del qual no en sé res des que va començar la guerra-, em poso dels nervis. Més enllà de calmar la nostra mala consciència burgesa, quina incidència real tenen les nostres protestes sobre la vida dels refugiats? ¿Per què els governs europeus segueixen invertint més diners en controls militars a la Mediterrània que en polítiques de rescat i salvament? ¿Què fa l’ONU davant d’aquesta tragèdia planetària provocada per una guerra fratricida? ¿Per què si som tan solidaris, als països europeus s’imposen opcions de govern feixistes? I la pregunta del milió: Volem realment acollir refugiats d’altres cultures, llengües i religions? Recordo que a Marta Ferrusola i a Heribert Barrera no els feia cap gràcia. Tenim els recursos públics per fer-ho sense deixar de banda altres bones causes? Crec que toca mirar-se al mirall i fer-ho amb ulls crítics.

Tanmateix, em resisteixo a pensar que només una minoria se salva de la prova del mirall tot i les evidències. Hi ha el cas de l’organització Open Cultural Center, l’antic Idomeni Cultural Center. La iniciativa va sorgir a principis del mes d’abril del 2016 de la mà d’un grup de voluntaris que van treballar al camp de refugiats grec d’Idomeni impartint classes tant a nens com a adults. Durant mesos, aquest petit espai d’humanitat enmig del no-res va alimentar de cultura més de 150 nens i 80 adults. Quan el camp d’Idomeni va ser desmantellat el mes de maig del 2016, els voluntaris de Cultural Center –molts d’ells catalans- van seguir els refugiats fins als nous camps de Cherso i Sounio. Ara acaben d’editar un llibret que explica la vida dels refugiats vista des dels ulls dels nens. No deixeu de comprar-lo.

També es mereix una gran ovació l’ONG de Badalona Proactiva Open Arms, famosa pel documental de Salvados tot i que porta molt temps rescatant nàufrags en el canal de Sicília davant la indiferència política i la interferència de les patrulles militars, dels pirates i dels traficants de persones. Les xifres d’ofegats són esgarrifoses i, segons recorda la plataforma stopmaremortum.org, la Mediterrània s’ha convertit en un immens cementiri on hi reposen les restes de més de 5.000 persones. Em miro al mirall i em pregunto. I penso en el meu amic Ziad i en totes les persones que he conegut al llarg dels meus viatges a Síria. I sé que cap d’elles voldria marxar de casa seva. I sé que a mi no m’importaria obrir-los les portes de casa meva com diu la cançó de Sisa perquè ells també ho van fer amb mi, però també sé que és molt millor acabar amb la guerra que destrossa el seu país i els obliga a fugir.

Si quieres leer más noticias como esta y estar informado de la actualidad de Barcelona, descárgate nuestra app para iOS y Android.