El cine Niza encara hi és però ja no es veu. S’amaga darrere d’una lletja lona verda feta de pedaços de plàstic que oculta l’enderrocament de l’edifici construït l’any 1946 per donar pas a un supermercat Mercadona i a un bloc de pisos –l’hotel queda descartat per les restriccions del PEUAT- tal com estava previst des del primer moment que es va tancar l’operació immobiliària en temps de l’alcalde Xavier Trias. El primer mitjà a donar l’avís que l’emblemàtic cinema de Sagrada Família té els dies comptats ha estat Metrópoli Abierta i cal destacar la gesta. Després, la resta de mitjans de comunicació de Barcelona s’han afegit al carro perquè la desaparició del Niza no només suposa la pèrdua d’un equipament per a un barri mancat d’espais públics i comunitaris, sinó un exemple més del degoteig de tancaments de sales de cine per convertir-les en súpers o botigues de roba.

El Niza mai ha jugat en la primera divisió dels grans cines de la ciutat tot i haver exhibit pel·lícules d’estrena des del 1950 fins al seu tancament, el febrer del 2005. Malgrat la seva modèstia, les seves quatre parets van veure passar generacions de barcelonins amants del cine i dels balls de saló, i van ser testimoni de la història política d’aquest país perquè van acollir centenars d’actes polítics de tota mena sobretot durant la Transició. La família Balañà el va comprar i, com ha fet amb altres sales similars, el va acabar tancant perquè ja no li era rendible condemnant-lo a l’abandó. És cert que la façana, de tall neoclàssic i amb unes lletrotes enormes i lletges obra dels arquitectes Josep Maria Aixelà i Miquel Àngel Tàrrega, no lligava gaire amb la resta del barri i que amb el pas dels anys el seu tancament ja no feia tant mal als ulls i al cor. Però això va canviar a finals del 2014.

Si la desaparició anunciada del cine Niza ha generat tantes notícies és perquè a partir d’aquell any es va convertir en el símbol de la lluita veïnal per aconseguir equipaments a Sagrada Família, un clàssic en la història de la Barcelona dels barris, de la mà de la plataforma Recuperem el Niza. Integrada per entitats culturals, socials, partits polítics i l’associació de veïns, va donar un exemple de capacitat d’organització i de democràcia directa que va culminar amb un procés participatiu per escollir els futurs usos del cine un cop recuperat que ha servit de base per dissenyar el futur ateneu popular del carrer Nàpols. La plataforma va liderar una  resistència pacífica al projecte tot i saber que tenia totes les de perdre i va aconseguir molts suports perquè la seva era la lluita de tot un barri contra l’especulació que gentrifica veïns i acaba amb el comerç tradicional.

Aquests últims dies alguns mitjans de comunicació explicaven que malgrat tota la mobilització del barri, el cine Niza s’enderrocarà ara sense oposició veïnal. Dol, però és la veritat. No només hi ha una raó que expliqui que no s’hagin aixecat gaires veus lamentant la seva desaparició definitiva. El projecte de súper i pisos/hotel havia estat dat i beneit pel govern Trias a canvi de crear un accés públic al futur interior d’illa, i el nou govern d’Ada Colau va considerar un despropòsit revertir tot el procés i haver de pagar el desorbitat preu que reclamava el propietari. La solució salomònica va venir de la mateixa promotora perquè va ser la que va proporcionar al districte de l’Eixample informació sobre un altre local en venda a la vora que es va comprar per uns 2,5 milions d’euros.

El futur ateneu popular de Sagrada Família es dirà El Poblet perquè es localitza a la zona del barri delimitada pels carrers Marina i València que abans de la Guerra Civil duia aquest nom per l’elevada concentració de cases envoltades de camps. La previsió veïnal és que es pugui inaugurar durant el primer trimestre del 2019, però la cosa es podria allargar perquè la reforma de la planta és complexa ja que té algunes parts catalogades que s’hauran de preservar. L’equipament comunitari acollirà una vintena llarga d’entitats socials i culturals, tindrà un bar que no estarà obert al carrer i es gestionarà de forma col·legiada. Fins i tot ja han començat a planificar la programació futura dels espais, cosa que evidencia les ganes que hi ha al barri de tenir el centre operatiu el més aviat possible.

Diuen que reclamar la preservació del cine Niza era una batalla perduda des del començament, però les victòries veïnals sempre s’han nodrit de lluites que semblaven impossibles de guanyar, així que aquesta explicació no em convenç. Jo vaig formar part de la plataforma des del primer dia i quan em van anunciar la renúncia a seguir reivindicant el Niza després de tantes reunions, manifestacions i esforços compartits em vaig sentir estafada com a veïna. De ben segur que el pols amb el consistori va servir per aconseguir el nou ateneu i sense el Niza això no hauria estat possible. D’això n’estic convençuda, però aquest modest cine forma part de la història del barri i també de la meva, i ara anirà a terra com tantes altres coses de la meva Barcelona que han desaparegut per sempre.

Mai ens van explicar que la lluita de Recuperem el Niza no era res més que una moneda de canvi. Aconseguir l’ateneu ha estat una gran victòria, però la raó principal de la plataforma no era només convertir el cine en equipament. Era sobretot evitar l’obertura d’un nou Mercadona –el quart- al barri perquè el futur supermercat se situarà en la zona de màxima afluència de turisme i complicarà encara més la vida al poc comerç de proximitat que resisteix al monocultiu turístic del souvenir barat i hortera. També em resulta difícil d’entendre que la promotora que destruirà el Niza i contra la qual vam lluitar durant tants mesos aportarà diners per construir l’ateneu. Però ja se sap que tots tenim un preu.