Ara que es parla tant de la contaminació que suportem els barcelonins, de l’atmosfèrica provocada per vehicles i creuers, i de la que té a veure amb els nivells excessius de soroll; voldria aprofitar per posar damunt de la taula del debat municipal un altre tipus de contaminació que no es veu i que tampoc interessa gaire parlar-ne pels suposats beneficis econòmics que comporta per a la ciutat. Em refereixo a la contaminació electromagnètica. El tema em preocupa des que vaig començar a patir unes doloroses cefalees sense una causa justificada fins que per recomanació mèdica vaig desconnectar el wifi a les nits i vaig guardar els mòbils apagats en un calaix a l’altra punta de la casa. Amb les antenes de telefonia mòbil la cosa resulta mes complicada.

Barcelona va ser fins a l’arribada de Xavier Trias al govern una ciutat amb una legislació bastant estricta pel que fa a la presència d’antenes en edificis i espais urbans. Això es va acabar el 2013 quan CiU va aprovar una nova ordenança que es passava pel folre totes les prevencions per raons de salut i facilitava la ubicació de 500 punts de telecomunicacions en quatre anys, cosa que suposava un augment del 78% en relació als 800 emplaçaments existents en aquell moment. La iniciativa, segons va explicar el llavors gerent de l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI), Manel Sanromà, tenia com a objectiu aconseguir que Barcelona es convertís en una ciutat “amiga del mòbil” on fos més fàcil posar una antena que treure-la.

Deixant de banda les sospites de corrupció que planen ara sobre l’IMI, és important recordar el context de la iniciativa municipal. Es negociava amb els responsables del Mobile World Congress la seva continuïtat fins al 2018 i els poderosos operadors de telefonia mòbil no feien més que queixar-se de les dificultats que la normativa existent els posava per col·locar les seves antenes. Així que no van parar de pressionar fins que van aconseguir que s’aprovés una ordenança feta a mida: havia arribat la barra lliure i no es respectaven ni col·legis, ni hospitals, ni patrimoni arquitectònic. Davant de les queixes, Trias va dir que no hi havia cap perill “si hi ha moltes antenes a la ciutat però de baixa intensitat” i va acusar els detractors de la mesura d’ignorants perquè “no entenien correctament com funcionaven les antenes”.

Tot i que la hipersensibilitat electromagnètica és un trastorn que oficialment no es considera una malaltia perquè l’Organització Mundial de la Salut (OMS) no la reconeix encara com a tal, els hospitals catalans ja comencen a investigar-la seriosament davant l’augment de persones, sobretot de dones, que presenten símptomes semblants de malestar general sense cap raó física evident. Que l’OMS no la reconegui com a malaltia malgrat els casos de tumors relacionats amb la presència d’antenes no em sorprèn perquè el lobby de la telefonia mòbil té molts diners i uns tentacles molt llargs. És un cas similar al dels tractaments hormonals substitutoris per mitigar els efectes de la menopausa: els ginecòlegs van embogir receptant-los, els laboratoris farmacèutics es van fer d’or venent-los i els casos de càncer de mama i d’ovaris es van disparar. No hi ha proves, però ara cap ginecòleg s’atreveix a proposar-los sense avisar-te del risc que comporten.

Reprenc el polèmic tema perquè París ha decidit prendre mesures per protegir els seus veïns de les radiacions provocades per les ones electromagnètiques i ha elaborat una nova Carta de Telefonia Mòbil, una mena de reglament d’obligatori compliment on es defineix el nivell màxim d’exposició, es garanteix a tots els parisencs l’accés a una informació clara i transparent sobre la instal·lació de les antenes de telefonia mòbil, i es crea un observatori municipal per controlar el seu impacte sobre escoles, hospitals i altres equipaments públics. Amb aquesta decisió, la capital francesa es converteix en la ciutat europea més protegida contra els efectes nocius de la contaminació electromagnètica sobre la salut. Fins ara era Brussel·les.

La decisió del govern de París que encapçala la socialista Anne Hidalgo incorpora com a principal novetat respecte a la legislació anterior una reducció del 30% del límit màxim autoritzat d’exposició humana a les ones electromagnètiques. Això vol dir que es passa dels 7 V/m (volts per metre) als 5. A la capital comunitària el màxim permès és de 6 V/m. No tinc ni idea del límit màxim que s’estableix en el cas de Barcelona, però sospito que deu ser més elevat. És per això que crec que seria interessant que l’Ajuntament de Barcelona s’emmirallés en la iniciativa de París i es plantegés la revisió de l’actual ordenança municipal per acabar amb la indefensió del ciutadà, ja que és molt difícil obtenir informació fiable del nivell de radiació que suportem si no és posant una denúncia.

Entenc que el govern d’Ada Colau té molts fronts oberts i que, veient com se les gastarà l’oposició en la segona part de la legislatura, proposar una revisió de l’actual normativa per fer-la més restrictiva pot ser un suïcidi polític. Per garantir la presència del Mobile World Congress a Barcelona les diferents administracions han fet el que ha calgut: des de negociar per evitar vagues als transports públics fins modificar legislacions i construir amb diners públics una línia de metro infrautilitzada que enllaça l’aeroport amb la fira on es fa el certamen. Sé que la petició és complicada, però si des del consistori s’aposta per reduir la contaminació amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida dels barcelonins, també s’han d’incloure les radiacions electromagnètiques en el debat.