La jutgessa gallega Bárbara Córdoba ha decidit demanar el trasllat fóra de Catalunya, després de 13 anys vivint a Barcelona, on es va casar i van néixer els seus dos fills. Per a ella i la seva família, la ciutat ha deixat de ser tranquil·la, cosmopolita, atractiva i segura, segons va explicar ahir a TV3, per convertir-se en una societat trencada i polaritzada. Va decidir marxar el passat octubre. De les paraules de la Bárbara no es desprenia cap mena de recel respecte a cap idea, només determinació per no viure amb por, ni ella ni la seva família, ni un minut més dels necessaris per obtenir el trasllat a altres terres.

És un cas particular, resultat d’una valoració subjectiva de les actuals circumstàncies polítiques i social del país; ben cert, com ho és el fet que sabem que no és un cas únic. Octubre va ser un mes negre pel conjunt del país i especialment per la seva capital, escenari natural i indefugible de les grans manifestacions, aturades de país, vagues generals i càrregues policials. Cada dia es fa pública una nova dada de les repercussions socials i econòmiques dels fets polítics succeïts durant les primeres setmanes de la tardor.

Aquest dilluns s'ha conegut la davallada de l’activitat en el comerç minoritari després de 38 mesos de millora constant (3,9 punts va baixar a Catalunya respecte al 0,1 de descens que hi va haver a tota Espanya), o el volum d’hores perdudes a causa de les aturades patriòtiques (10 milions d’hores segons la patronal). I segueix el run run estadístic de les empreses que marxen, les inversions que es perden i la mala imatge que es projecta al món. És tan evident que l’Ajuntament prepara un pla per combatre aquest enorme perill per Barcelona.

Ningú pot negar hores d’ara les conseqüències nefastes dels fets d’octubre, atribuint a tots els implicats les responsabilitats que hi puguin tenir, sense comparar els graus atribuïbles a cadascun; la qüestió és que som on som, probablement, en un dels pitjors escenaris que recordem. Fins al punt que Bárbara Córdoba, jutgessa de mercantil, ha cregut que Barcelona ha deixat de ser el lloc ideal per desenvolupar el seu projecte vital, familiar i professional. No vol viure en una societat dominada per les suspicàcies, ni sentir-se senyalada per uns o pels altres, ni haver de suportar ella o els seus fills els insults dels radicals de guàrdia. Ni ella ni ningú vol viure així. Tampoc la ciutat s’ho pot permetre.

El cas de la Bárbara és només un exemple, amb el fet diferencial que la protagonista ha volgut divulgar la seva decisió per fer-nos reflexionar, especialment a aquells que tenim certa tendència a relativitzar les coses de la política. Prendre distància de la gesticulació dels polítics i de l’allau de declaracions, moltes sense volta ni solta, és bo per la salut, però, a vegades, aquest escepticisme professional pot fer perdre consciència del perill real de que tot aquest univers polític de promeses increïbles i amenaces ben materials afecti molt seriosament a molta altra gent. I que això se’ls faci insuportable.