Tots tenim responsabilitats. Molt especialment els mitjans de comunicació. Estem a les portes d'un escenari que ningú s'atreveix a pronosticar. I no podem llançar més llenya al foc.
La nit del diumenge va circular per les xarxes que havia mort un home de Lleida que, hores abans, havia patit una taquicàrdia després d'una càrrega policial. El rumor va resultar ser fals, però aquells pocs minuts abans del desmentiment oficial van ser suficients perquè molta gent apel·lés als instints més baixos. Calia, deien, respondre a la brutalitat policial amb la mateixa moneda.
No cal assenyalar als diaris digitals que van publicar aquella notícia (retirada pocs minuts després) però sí que hauríem de reflexionar tots plegats sobre com hem d'actuar en els pròxims dies per no alimentar a la bèstia de la violència.
Hem de posar en portada una ridícula baralla de banderes al carrer? Hem de donar protagonisme als opinadors més incendiaris? Què hem de fer amb els articulistes piròmans, que menteixen deliberadament sobre les pacífiques protestes d'aquests dies a Barcelona? Tot plegat, no farà res més que avivar el foc.
Els mitjans de comunicació, que han guanyat la partida com a creadors d'opinió, tenen una responsabilitat moral amb els seus missatges. Tan greu és censurar les imatges de les càrregues policials com assenyalar, amb una diana virtual, els alcaldes que no cedeixen els locals municipals per al referèndum.
Una premsa cínica, mercenària i demagògica, deia Joseph Pulitzer, “produirà un poble cínic, mercenari i demagògic”. En moments com aquest, la irresponsabilitat d'alguns mitjans pot tenir conseqüències molt greus al carrer. El temps s'encarregarà d'assenyalar-los com a instigadors de l'odi. Jo no en vull formar part.