El Bicicleta Club de Catalunya (BACC) està realitzant aquests dies una enquesta per saber quines són les raons que ens animen o dissuadeixen d’utilitzar la bicicleta com a transport habitual per anar a la feina. Des del BACC asseguren que l’objectiu del sondeig és “fer millors propostes per tal de fomentar una ciutat més inclusiva per a tothom”. Entre les moltes preguntes que fan, en destaco una: la que es refereix a les raons que expliquen per què utilitzem un determinat mitjà de transport per moure’ns per la ciutat i no un altre. Ho faig perquè no m’estranyaria que un cop hagin acabat amb el treball de camp un dels arguments més votats per no agafar la bicicleta sigui la falta de seguretat.

A finals d’agost, l’Ajuntament de Barcelona anunciava que a partir de l’1 de gener de l’any que ve les bicicletes –i altres andròmines assassines com els patinets elèctrics- no podran circular per voreres si l’ample no és superior als 5 metres i disposa de 3 metres d’espai lliure sense comptar les terrasses dels bars i restaurants. L’anunci, que té algunes excepcions, va ser presentat per la responsable d’Ecologia, Urbanisme i  Mobilitat, i anava acompanyat d’una explicació: no té sentit que seguim robant les voreres als vianants quan aquest setembre Barcelona haurà assolit els 200 quilòmetres d’infraestructura ciclista. Segons Janet Sanz, “els nous carrils s’estan implantant amb els màxims nivells de qualitat i seguretat” i a data d’avui “prop del 90% dels barcelonins disposa d’un carril bici a menys de 300 metres de casa”.

El consistori es gastarà aquesta tardor una morterada per informar els ciclistes que s’ha acabat el fer la vista grossa i que a partir del 2019 serem multats sense contemplacions, contribuint així a demonitzar encara més un col·lectiu injustament perseguit per culpa d’un reduït grup d’irresponsables. El que probablement no s’explicarà en aquesta campanya -amb un rerefons preelectoral indiscutible- és que els 200 quilòmetres de carrils bici no són els 300 promesos pel govern Colau, ni que la infraestructura heretada dels alcaldes Trias i Hereu dista molt de ser segura per la falta de manteniment i el disseny absurd de la majoria dels trams, ni que els nous traçats han estat molt criticats perquè s’han fet a corre-cuita.

L’anunci municipal del final de la moratòria demostra una gran astúcia per deixar sense arguments els grups de l’oposició, però també ha estat molt qüestionat pels col·lectius ciclistes i amb raó. Per molt que Sanz ens vengui ara la moto, Barcelona encara no està preparada perquè la bicicleta i el patinet elèctric baixin a la calçada fins que tots els carrers on se circula a 50 quilòmetres per hora –la majoria- tinguin un carril bici segregat i segur. De pas, també aconsellaria la regidora que es mogués menys en cotxe oficial i més en bicicleta, ni que fos una setmana. Si ho fes, veuria interseccions incomprensibles, senyalitzacions confuses, carrils de doble direcció on has de triar entre menjar-te arbres o xocar amb els que venen de cara, i trams mig esborrats i plens de forats perquè l’asfalt ha saltat i ningú ho arregla. T’hi jugues la vida cada dia si no vas amb mil ulls. Una ciutat sostenible no ho és perquè ho diguin les campanyes publicitàries municipals o els responsables del govern de torn, ho és perquè té les infraestructures adequades.

No és nova la crítica de governar la ciutat des dels despatxos. L’equip d’Ada Colau ja la va sentir de boca de les entitats veïnals quan va implementar l’estiu de l’any passat els carrils bici als barris de Prosperitat i Fort Pienc sense consultar ningú. Tots els governs municipals, siguin del color que siguin, cauen en el parany de fer-ho perquè dona molta menys feina que estar a peu d’obra. Una riuada de tècnics ben remunerats ja s’encarreguen de fer la feina per ells i tenen una gran imaginació a l’hora de dissenyar la ciutat somiada pels polítics. El que menys importa en el relat prefabricat oficial que després venen a uns mitjans de comunicació acrítics és que la seva sigui una realitat inexistent. Des dels despatxos no es veuen igual ni la pobresa, ni els problemes de mobilitat, ni la brutícia, ni la delinqüència.

No crec que traient les bicicletes i els patinets de les voreres s’acabin els maldecaps, francament. En tot cas, els problemes de mobilitat continuaran a la calçada, perquè no veig una aposta decidida per alliberar l’espai ciutadà dels cotxes i les motos, que són els que més contaminen i més accidents amb ferits i morts provoquen. Si és una qüestió de falta d’idees, hi ha un munt de ciutats europees que poden servir de referents. Aquest estiu, viatjant per Eslovènia, Croàcia i Àustria he pogut comprovar com bicicletes i patinets compartien la via pública amb vianants, transport públic i transport privat sense fer tants escarafalls. Si la raó té a veure amb la pressió dels lobbies del motor, cal recordar que els carrers són de tothom, no només dels automòbils.

No vull acabar aquesta crítica constructiva sense fer un suggeriment de cara a la campanya informativa d’aquesta tardor. Seria interessant que Sanz dirigís també els seus esforços pedagògics i la seva contundència sancionadora a les empreses de lloguer de bicicletes i similars, perquè em consta que poques informen els turistes de les limitacions de circular per les voreres o de fer-ho en grup com si fessin una etapa de la Volta a Catalunya. Si ho fessin com cal, estic convençuda que aquest lucratiu negoci que requereix de poca infraestructura i poca inversió no seria tan rendible. Perseguir les infraccions és feixuc i avorrit, però bona part dels ciclistes incívics que empaiten àvies i se salten semàfors també són turistes.