Llúria i Cervera, almirall bo, almirall dolent

Guardar
Actualizado: 18/04/2018 10:19 h.
JORDI MERCADER

JORDI MERCADER

Periodista

Roger de Llúria segueix invicte en el nomenclàtor de Barcelona. L’almirall sicilià al servei de la Corona d’Aragó, aquell Regne-Comtat que es va convertir en un imperi mediterrani al segle XIII, ha tingut més sort, de moment, que Ángel Luis Cervera, almirall andalús al servei de la Corona espanyola, aquella monarquia que va perdre el seu imperi americà a finals del XIX. Cervera ha vist com el seu nom era enviat a la paperera municipal de noms inconvenients.

Els dos eren almiralls de guerra, o sigui que algun mort devien portar a les seves consciències, els dos estaven al servei d’un imperi i els dos devien tenir la seva ideologia, difícil d’homologar amb els esquemes actuals. Però un s’enfonsa i l’altre resta triomfant. Cap dels dos era barceloní, cap dels dos un home de pau però la comissió que es fa càrrec d’aquestes coses del revisionisme dels noms dels carrers creu que mereixen un tractament diferent. I aquí no hi té res a veure la voluntat de trobar un carrer per dedicar a Pepe Rubianes, que ben merescut que el té. Te a veure amb els prejudicis polítics.

El màxim exponent de l’expansió militar i comercial pel Mediterrani de catalans i aragonesos, guanyador de sis batalles decisives, mereix un honor per haver treballat pels nostres avantpassats, malgrat haver estat un professional de la guerra, i en canvi, l’altra professional de la guerra no s’ho mereix malgrat haver estat al servei d’Espanya en la desfeta del 98. On està la diferència? Algú podria pensar que la història colonial espanyola és aliena als catalans, però això no resistiria una anàlisi històrica i menys encara en el cas de Cuba, país del que tants bons capitals en varen extreure els burgesos
barcelonins.

Quin és el criteri per entrar a formar part o per ser exclòs del nomenclàtor barceloní? Tret del geogràfic i institucional aplicat en bona part de l’Eixample i dels noms tradicionals dels barris antics de la ciutat central i els seus vells pobles veïns, la resta difícilment superaria l’aplicació d’un criteri general. I volem militars o no? Només fills de la ciutat o també prohoms de la resta del món susceptibles de ser recordats? Quins són els mèrits que fan a una home o una dona candidats a disposar d’un carrer amb el seu nom? Cada nou govern municipal ha de revisar el llegat del nomenclàtor? Son els residents del carrer els qui han de decidir el nom, quan marxin els que ho han decidit, els nouvinguts poden demanar el canvi?

La casuística és llarga. El fet és que la nostra tradició és la de posar noms als carrers i no pas números. És un detall cultural i una concessió molt noble a la memòria dels il·lustres, però una font inesgotable de petites o grans polèmiques. La discrecionalitat sobre una qüestió sensible com aquesta s’hauria de limitar a casos flagrants perquè el perill de la disparitat de criteri és enorme.

Si quieres leer más noticias como esta y estar informado de la actualidad de Barcelona, descárgate nuestra app para iOS y Android.