Les lluites veïnals requereixen de molta energia i paciència, per això quan els objectius s’assoleixen a curt termini no podem evitar pessigar-nos per confirmar que no estem somiant. Aquesta setmana s’han produït dues petites grans victòries veïnals: l’edifici de propietat municipal de Via Laietana es convertirà en habitatge públic de lloguer i el projecte hoteler que la cadena Praktik volia construir a les Drassanes no veurà la llum, segons l’Ajuntament de Barcelona. Està clar que si el mèrit és d’algú, és del veïnat de Ciutat Vella, que amb pocs recursos i molta imaginació ha liderat la reivindicació i ha forçat el govern Colau a posar-se les piles. Suposo que també ha ajudat el fet que hem superat l’equador de la legislatura i BComú sent molt a prop del clatell l’alè dels republicans, segons apunten les enquestes.

La suspensió del projecte hoteler de Praktik, beneit des de la Generalitat pel conseller Santi Vila malgrat l’atemptat que suposa contra el patrimoni històric de la zona, té una importància simbòlica i real cabdal i no només perquè un informe jurídic municipal hagi confirmat que la seva construcció sumaria 200 llits en un dels barris de la ciutat amb més pressió turística, més problemes d’habitatge i més desnonaments. També ajuda que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) hagi anul·lat el pla d’usos de Ciutat Vella aprovat el 2013 per l’alcalde Xavier Trias i recorregut pels empresaris d’apartaments turístics, perquè obre la porta a suspendre altres projectes hotelers en marxa o gairebé finalitzats tan polèmics com el de Drassanes.

La sentència del TSJC considera que el pla d’usos de CiU només tenia un objectiu: el de fomentar la presència de nous hotels. Jo hi afegiria que així donava resposta a les peticions del lobby turístic, molt emprenyat amb la moratòria imposada al 2010 per la regidora Itziar González i molt amic de Xavier Trias. Segons el TSJC, CiU assegurava que l’objectiu era mantenir o disminuir el nombre de llits quan a la pràctica el que feia era deixar la porta oberta a un augment descomunal que es traduiria en la pèrdua de més de 2.000 habitatges per a ús residencial. “La normativa del pla es correspon amb un model oposat al dels objectius proclamats”, remarca la sentència que es va emetre el juny passat i que no s’ha conegut fins ara.

El TSJC ha anul·lat el pla d’usos de Trias per arbitrari i per anar en contra dels principis constitucionals de seguretat jurídica i de legalitat en l’actuació de l’administració municipal. També ha retret a l’anterior govern municipal no haver justificat l’augment de les places hoteleres ni haver inclòs l’obligatori pla de mobilitat que exigeix la normativa. Jo, que sóc tan políticament incorrecta, no puc evitar veure la maniobra de l’executiu municipal convergent com un engany en tota regla als barcelonins. Dir que és una cosa sabent que és el contrari no és només roí, sinó que desautoritza l’actual president del grup municipal exconvergent, ja molt tocat per l’ombra de corrupció que plana sobre la seva gestió com a alcalde. Si s’ha prevaricat o no ho hauria de dictaminar un jutge.

Els veïns més directament afectats per l’obsessió convergent de convertir Barcelona en una màquina de fer diners van rebatejar molt encertadament el pla d’usos de marres com a “pla d’abusos”. En ple deliri, els convergents barcelonins van somiar una ciutat plena de turisme d’alt nivell disposat a gastar-se una milionada en botigues i casinos, però per assolir aquest objectiu tan ambiciós primer calia desallotjar els molestos residents dels edificis per reconvertir-los en hotels. El maquiavèl·lic pla els va sortir rodó: només cal ara fer una volta pel centre de Barcelona per comprovar la quantitat d’oferta hotelera de luxe que hi ha a Ciutat Vella i a la seva àrea d’influència gràcies a la política del tot s’ho val del govern Trias.

El següent pas va ser oferir al millor postor la infraestructura de la ciutat pagada amb els diners de tots els contribuents. Vodafone va aconseguir el patrocini del servei públic del Bicing, Nike va vestir l’emblemàtica figura de Colom amb una samarreta del Barça, Porsche va ocupar un dels espigons de la Vila Olímpica convertint un espai públic en escenari de festes privades i els Mittal van fer tancar el MNAC per fer un casament al pur estil hortera de Bollywood. La gestió de la ciutat com si fos propietat de CiU va aixecar molta polseguera i alguns projectes com rebatejar algunes estacions de metro amb noms de marques es van quedar per sort al calaix. Per això i per altres moltes coses Xavier Trias, rebatejat com l’alcalde de les marques, va perdre les eleccions la primavera del 2015.

El govern convergent parlava molt de “turisme de qualitat” en contraposició al “turisme de masses” intentant fer-nos veure que el primer seria la solució als problemes que l’explotació intensiva de la indústria turística provoca en un territori. Tanmateix, altres municipis catalans molt desacreditats per haver fomentat durant anys el turisme low cost com Salou, Lloret de Mar o Calella de la Costa, van començar abans que Barcelona a enfocar els seus esforços de promoció cap al selecte turisme familiar amb un èxit relativament discret perquè el dany ja estava fet. La voracitat del turisme, sigui de rics o de pobres, no té límits i la concentració de milers de persones en un espai petit només és possible si abans els fem espai desplaçant els veïns. El principi d’Arquímedes no falla mai, així que celebrem les victòries mentre puguem perquè són de tots i no sovintegen.