Les Glòries com a símbol descarnat de la desigualtat

Actualizado: 29/08/2019 17:03 h.

L’Ajuntament de Barcelona ha donat aquesta setmana el vistiplau definitiu al projecte d’urbanització de l’espai de les Glòries comprès entre els carrers Independència i Cartagena. La mesura aprovada pel govern municipal és de gran importància per als quatre barris damnificats per anys d’obres interminables en aquest nus viari perquè és el tret de sortida a la construcció del futur parc Canòpia Urbana, que convertirà l’actual escenari postnuclear en un nou espai de centralitat metropolitana. D’acord amb l’agenda prevista, els treballs començaran aquest març, s’acabaran en un any i costaran 19,8 milions d’euros. Creuem els dits perquè no passi com amb els túnels i imaginem que els terminis promesos es compleixen i que els veïns més pròxims a les faraòniques obres deixen de mastegar pols.

Segons els plans del govern Colau, el futur espai ciutadà, conegut com l’àmbit Clariana, limitarà al nord amb els edificis del carrer Consell de Cent i pel sud amb el vial provisional de la Gran Via. Seran 45.000 metres quadrats d’espais verds, zones lúdiques, infantils i esportives, i equipaments. També hi inclourà la construcció d’un tram de la Rambla dels Encants que s’allargarà pel sud fins al carrer Bolívia, la recuperació de l’abandonat i cegat Rec Comtal, i la construcció d’horts urbans al seu entorn. Capítol a part és el rescat del patrimoni industrial que encara queda dempeus, concretament les restes de la Fàbrica de Paraigües del carrer Dos de Maig i l’antiga Sucrera del carrer de Cartagena, que es protegiran i es convertiran en futurs equipaments de barri.

Potser ja coneixeu els detalls de la proposta perquè quan es tracta d’explicar plans i projectes tots els governs –al marge del color polític- fan el que sigui per anunciar-los a bombo i plateret. Tanmateix, en l’àmbit afectat per les obres es viu una altra realitat molt menys idíl·lica que torna a posar les Glòries com a símbol descarnat de les desigualtats socials de Barcelona. Al carrer Dos de Maig, just en el tram comprès entre Consell de Cent i l’esplanada que abans ocupaven els Encants Vells, s’erigeix un assentament de barraques. El refugi improvisat ha anat creixent aquests mesos amb noves construccions de plàstics, xapa i planxes de fullola. Les nits deuen ser difícils de suportar, però les vistes sobre la torre Agbar, el Museu del Disseny, el renovat centre comercial i l’edifici galàctic d’Els Encants són insuperables.

Els nuclis de barraques a Barcelona no són cap llegenda urbana –parafrasejant el director general de CaixaBank quan es referia als desnonaments- i no paren d’augmentar. Aconseguir desmuntar-ne un i col·locar en els escassos pisos socials existents les famílies sense recursos afectades és una tasca titànica i quan s’aconsegueix, a pocs metres hi apareix un nou assentament. Ho reconeix el mateix consistori. L’últim recompte fet a Barcelona a finals del passat mes d’octubre situa la xifra oficial en 71 campaments on malviuen quasi 450 persones. Cal imaginar que la xifra real és més alta perquè els recursos de l’Oficina del Pla d’Assentaments Irregulars (OPAI) donen pel que donen i també perquè la detecció de les barraques és complicada, sobretot al principi, ja que sovint s’instal·len en llocs recòndits i de difícil accés per por a ser desallotjats per la policia. Hi ha alguna excepció, com el que durant anys va ocupar un solar del carrer Àlaba entre Bolívia i Tànger, i que estava situat a pocs metres d’una comissaria dels Mossos.

De barraquisme, exclusió social i desigualtats d’oportunitats a Barcelona en saben molt Amics del Quart Món, una entitat sense ànim de lucre que treballa des del 1997 amb famílies establertes a caravanes i camions aparcats a carrers i solars. Quan van començar a finals dels anys noranta seguint l’exemple de la seva matriu francesa, la feina d’acompanyament se centrava en famílies provinents de Galícia i Portugal establertes sobretot a les zones industrials del Poblenou, però també a altres municipis del Barcelonès Nord. En aquests anys un equip format majoritàriament per voluntaris ha acompanyat 270 persones en la recerca de feina, formació i habitatge digne, i ha aconseguit que 123 nens i nenes s’integressin a les escoles del barri.

Tanmateix, amb el pas dels anys els assentaments barcelonins han anat modificant les seves característiques habituals: ara s’hi refugien persones sense recursos de diferents comunitats, s’han estès per molts barris adoptant diferents formats i alguns, com el col·lectiu que ocupa l’abandonat Hivernacle i el Passeig de Picasso, el munta de nit per dormir i el desmunta de dia per fugir de les batudes de la Guàrdia Urbana. No deixa de ser colpidor passejar al capvespre per les arcades del passeig i veure desenes de persones sense sostre preparant el seu llit de cartrons mentre a pocs metres els restaurants de disseny regalen als turistes noctàmbuls una visió cool d’una ciutat que exclou el pobre i el condemna a la invisibilitat absoluta.

Malament quan una societat es fa la cega davant de la pobresa, la vella que afecta les persones més vulnerables com els immigrants i la nova sorgida durant l’última crisi i que s’acarnissa amb col·lectius que tenien una feina i un habitatge. El que ha dit Juan Antonio Alcaraz referint-se als desnonaments –allò de que “són una llegenda urbana” perquè “els bancs no volem desnonar ningú”- representa una manera de pensar molt més estesa del que sembla. Costa poc arribar a la cínica conclusió que a Barcelona no hi ha pobresa quan et mous en cotxe oficial i tens el despatx a la Diagonal. Poc importa que a Ciutat Meridiana la renda hagi caigut un 40% i que el ritme de desnonaments sigui de quatre per setmana perquè el barri queda amagat entre la muntanya i l’autopista. És més fàcil mirar l’skyline de la zona sud de Glòries que girar els ulls cap a les barraques de Dos de Maig que tenen els dies comptats.

Si quieres leer más noticias como esta y estar informado de la actualidad de Barcelona, descárgate nuestra app para iOS y Android.