Diu la ministra que no li agrada l’etiqueta feminista i que prefereix definir-se com a “una dona que defensa la igualtat tot l’any”. Dolors Montserrat afegeix que està tipa d’etiquetes, començant per la que, segons ella, té l’obligació de portar tots els dies de l’any per ser catalana i no ser independentista. És lògic que la ministra de desigualtats defugi del feminisme en tant que moviment que reivindica la igualtat d’homes i dones. Ella ho ha tingut sempre tot molt fàcil, començant perquè ve d’una nissaga de polítics de pedigrí i ja sabem que en el repartiment de càrrecs orgànics i institucionals, en aquest país sempre pesa més el cognom i els equilibris territorials que les aptituds professionals.

Dolors Montserrat, com la seva mare, rebutja les etiquetes i aquest 8 de març no farà ni aturada de dues hores ni molt menys vaga de jornada sencera. Potser, fins i tot, treballarà el doble com va suggerir la ministra Isabel García Tejerina. La mare de la responsable d’Igualtat es diu igual que ella a excepció del segon cognom. Hagués estat original que en lloc de Dolors s’hagués dit Montserrat perquè al seu DNI hi posaria Montserrat Montserrat Montserrat. Era la broma que sempre gastava Dolors Montserrat Culleré, militant d’Aliança Popular des del 1982, presidenta del Partit Popular de Barcelona entre el 2000 i el 2008, regidora de Sant Sadurní d’Anoia i diputada al Parlament de Catalunya durant vuit legislatures. Ara viu retirada cuidant de la família, que és el rol natural de la dona popular.

La mare, com la filla, tampoc és feminista. La vaig entrevistar fa uns anys per a un reportatge sobre la discriminació de la dona en la política catalana –el Parlament no contemplava aleshores la baixa per maternitat- i el que més recordo és com presumia la diputada Montserrat que al seu partit ningú discriminava ningú per raons de sexe. I tenia raó. De tots els partits, resultava que el PP era el que tenia més dones en càrrecs de responsabilitat política interna i ocupant carteres ministerials. En els partits progressistes, sempre tan sensibles amb la causa de les dones, les cúpules les ocupaven majoritàriament els homes, que també es repartien els càrrecs institucionals.

Hi ha qui diu que això de celebrar cada any el Dia Internacional de les Dones està passat de moda. Ens repetim més que l’all perquè cada 8-M denunciem el mateix: assetjament laboral i sexual, pitjors salaris i feines, sostre de vidre, violència física, assassinats, atur, obligacions familiars...Entenc que si un no ho ha patit mai li sigui difícil d’entendre. És el mateix que li passava a un amic que vivia a Pedralbes i em deia que els pobres no existien. En el meu cas, el primer abús el vaig patir als 13 anys al parc que havia a les Glòries abans que la piqueta d’Acebillo el destruís per fer l’espantós tortell viari olímpic. Estava esperant al quiosc de les llaminadures quan un avi se’m va acostar i em va tocar un pit. Millor dit, un projecte de pit. Em vaig quedar tan descol·locada que no vaig saber què fer. L’agressor em volia comprar caramels i jo li vaig clavar una puntada de peu i vaig sortir corrents.

La segona vegada va ser a la feina. Hi havia un redactor que es dedicava a passar el bolígraf per les esquenes de les desprevingudes periodistes, suposo que per descordar-nos els sostenidors o comprovar que en portéssim. Un altre traumatitzat pel divorci es passava el dia tirant els trastos a tort i a dret fins que una companya es va queixar a la direcció i el van fer fora. L’assetjament també va ser laboral. El vaig patir durant mesos per part del meu cap per raons ideològiques. Juro que em vaig queixar en reiterades ocasions, però sempre em contestaven que era problema meu. Van ser temps difícils, però per sort l’assetjador misogin se’n va anar a remenar les cireres amb el conseller Carod-Rovira i jo vaig superar per fi l’angoixa.

Algú pot pensar que tot això que m’ha passat és culpa meva i potser tingui raó. Si en lloc de fugir corrents del parc hagués començat a cridar, igual altres nenes s’haurien estalviat els tocaments futurs d’aquell pederasta. Si en lloc de riure-li les gràcies al redactor del bolígraf –i a la part masculina de la redacció que l’aplaudia- per ser acceptada pel grup li hagués etzibat una bufa, s’hauria acabat la broma de mal gust. Si en lloc de queixar-me discretament d’assetjament laboral, hagués denunciat el cas públicament, igual el personatge en qüestió no hauria prosperat en la política i no hauria format part de la conxorxa processista que tants disgustos ens ha donat.

Tanmateix, per poder enfrontar-m’hi a tots aquests carallots m’hauria anat bé haver rebut una educació igualitària, a l’escola i a casa, que no m’hagués fet sentir sempre objecte, inferior, culpable i mereixedora dels càstigs per haver nascut dona i descendent d’Eva, la pecadora. Si després de milers de 8-M continuo discutint-me amb el meu marit pel repartiment desigual de les tasques domèstiques i empipant-me amb els meus pares per l’atribució injusta de responsabilitats familiars és perquè avancem a pas de tortuga. Per això, l’aturada de les dones d’aquest dijous vol ser un revulsiu. Va més enllà de l’eterna disputa frívola entre sexes. Estem parlant d’explotació de persones i de vulneració de drets humans.

Les defensores de la vaga volen demostrar que sense el treball femení el món no rutlla. Sé perfectament que la Terra no deixarà de girar per molt que jo decideixi quedar-me quieta, però m’és igual. El 24 d’octubre del 1975, el 90% de les islandeses va deixar de treballar una estona i ara tenen una societat que és l’enveja de la resta del món. Lamentablement, això no és Islàndia i moltes dones no es podran ni donar el luxe d’aturar dues hores malgrat que el 82% dels espanyols creu que hi ha motius de sobres per protestar per molt que el govern del PP pensi el contrari. En aquesta hipòcrita societat quasi tothom és feminista fins que els preguntes qui cuina o té cura dels fills. Seguim.