La Casa Burés no és l’únic edifici majestuós actualment en obres per convertir-lo en habitatges de luxe. Al palau modernista vergonyosament malvenut per la Generalitat a un fons d’inversió estranger s’hi suma també ara l’antiga seu dels jutjats socials del xamfrà dels carrers Girona i Ali Bei. La Constructora del Cardoner, una societat anònima manresana que es dedica des de fa 30 anys a l’obra civil, hi està fent elegants apartaments i penthouses, uns habitatges exclusius i a preus inaccessibles per a la majoria de mortals situats en àtics que acostumen a tenir accés directe des del garatge, terrasses espectaculars i piscina. Els penthouses són un invent ianqui de principis del segle passat que s’ha convertit en tendència en el món de l’arquitectura per a rics. Aquests habitatges decorats amb elegància ocupen el replà sencer i són molt cobejats pels milionaris que els compren com a segones residències i com a inversió.

Aquest no és l’únic edifici de la Dreta de l’Eixample en aquestes condicions. De fet, el tram del barri fronterer amb Ciutat Vella és des de fa anys el més buscat per les constructores per la seva ubicació privilegiada a prop del centre i els xamfrans són especialment atractius. Al carrer Ausiàs Marc, entre el passeig de Sant Joan i la plaça Urquinaona, la compra d’edificis sencers per transformar-los en pisos de luxe és un no parar. A la cantonada amb Bailén un altre bloc sencer ensenya els seus budells. Tot i la tanca perimetral que ocupa gran part de la vorera des de fa mesos i dificulta el pas dels vianants, des de fora es pot seguir l’avenç de les obres faraòniques. La tècnica és sempre la mateixa: la façana original es restaura mentre que l’interior es buida primer d’inquilins i després de parets, i es reconstrueix seguint els capricis del comprador.

Pocs veïns queden ja en aquest quadrat d’or delimitat per la Gran Via, el passeig de Sant Joan, el passeig de Gràcia i la ronda de Sant Pere. També costa trobar comerç de proximitat perquè els preus del locals estan pels núvols. La majoria de negocis són de venda de roba a l’engròs i els que no han pogut aguantar la crisi s’han transformat en restaurants i hotels fins que l’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa el seu Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT). Si les dificultats per trobar habitatge a preu assequible  són una constant a molts barris, a la Dreta de l’Eixample el problema adquireix el rang d’emergència pel valor patrimonial de molts dels seus edificis. A diferència d’altres zones de la ciutat, aquí l’expulsió de la població autòctona s’ha produït per la presència d’oficines, hotels i recentment també per la compra d’immobles de propietat vertical per fer-hi apartaments de luxe.

Ho constata l’Informe Habitatge elaborat per la comissió d’habitatge de l’Associació de Veïns de la Dreta de l’Eixample a partir de les dades recollides entre els anys 2016 i 2018. El treball de recerca ha detectat al barri “452 compravendes d’unitat registrals durant el 2016 i la presència en el mercat immobiliari de 30 edificis en venda entre els anys 2016 i 2017”. Segurament la xifra és molt més elevada perquè  el treball de camp de la comissió d’habitatge s’ha limitat a la consulta de pàgines web d’immobiliàries per raons de recursos. L’informe denuncia que “el valor de la compra-venda a la Dreta de l’Eixample suma la quantitat de 250 milions d’euros anuals i uns 50.000 metres quadrats de sostre en venda, convertint l’habitatge en un producte del mercat especulatiu i no en un dret social com diu la Constitució”.

L’emergència habitacional a la Dreta de l’Eixample la provoca una suma de factors que es repeteix a la resta de Barcelona: la reforma de la LAU, la massificació turística, els privilegis fiscals concedits a les SOCIMIS i altres societats patrimonials que promocionen l’habitatge de luxe, la inexistència d’un parc d’habitatge públic i la situació actual del Pla General Metropolità. En aquest últim cas, l’informe recorda que tant el PGM com la posició en un rang inferior del Catàleg del Patrimoni “fan que els drets de remunta i dels sostres potencials de moltes de les finques de l’Eixample generin un increment de la quota de beneficis, redactant Plans Especials a mida dels promotors” que tenen com a objectiu l’increment del sostre edificable original. A més, en aquest barri apareix també el patrimoni arquitectònic com un atractiu afegit al negoci immobiliari.

L’any 1979 es va elaborar el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona. Cinc anys més tard s’hi va incloure el conjunt especial de l’Eixample, una àrea delimitada pel Pla Especial de Patrimoni de l’Eixample amb un nivell de protecció C (bé d’interès urbanístic), i  l’any 2002 es va definir el sector de conservació de l’Eixample amb un nivell de protecció B (bé cultural d’interès local). L’objectiu era posar fre a la destrucció massiva d’edificis modernistes sent la constructora Núñez i Navarro una de les principals responsables de la destrossa amb el vistiplau de l’administració municipal (només cal recordar el cas de la Casa Golferics, salvada in extremis de la piqueta per la mobilització veïnal). Lamentablement, aquests sistemes de protecció ja no són un escull per a les immobiliàries i la peculiaritat de l’edifici incrementa encara més el valor de la inversió.

L’informe no es limita a radiografiar la greu situació del parc d’habitatge del barri. També proposa mesures urgents i a mig termini per evitar convertir la Dreta de l’Eixample en la rèplica d’un barri de Venècia. Entre les propostes, l’entitat veïnal reclama regular el mercat immobiliari amb l’aplicació de la llei del dret a l’habitatge, suspendre els llançaments per decret llei, establir una moratòria de 5 anys en l’extinció dels contractes de lloguer mentre es reforma de nou la LAU, ratificar la Carta Social Europea revisada, fer vinculant l’Índex de Preus de Lloguer, establir un mínim de 5 anys de contracte de lloguer i crear una àrea de tempteig i retracte a l’Eixample. També exigeix la cessió immediata per part de la SAREB d’un mínim del 30% dels seus habitatges per a vivenda pública perquè “els bancs no es poden estar beneficiant d’un rescat amb diner públic quan estan concedint cada dia més hipoteques”. No és una carta als reis. Només cal una voluntat política que ara mateix no existeix.