El pas del temps magnifica el record de les coses, per bé o per mal, fins i tot, modifica inconscientment (o no) la nostra opinió dels esdeveniments més celebrats. Avui fa 25 anys de la inauguració dels Jocs Olímpics de 1992. Ja saben, els millors jocs olímpics de la història, segons Juan Antonio Samaranch, el president del COI en aquells moments. Si haguéssim de fer cas de l’estat d’opinió actual sobre aquella festa esportiva i tota la transformació urbana que la va precedir, diríem que la unanimitat i la il·lusió per aquells Jocs va ser sempre unànime i clamorosa.

L’any vinent, recordarem els 50 aniversari dels fets de maig del 68 a París. Una altra festa, aquesta revolucionària, a la que no hi va faltar ningú, segons sembla. Un dels líders d’aquella revolta estudiantil i social, Daniel Cohn-Bendit, va escriure anys més tard un llibre titulat “La rebel·lió i nosaltres, que la vàrem estimar tant”, on subratllava les diferents versions del que havia succeït en arrencar les llambordes dels carrers parisencs, després de parlar-ne amb molts dels protagonistes, passats uns quants anys. Li he manllevat a Dany le Roug la preciosa expressió utilitzada en el seu llibre perquè crec que amb els Jocs de Barcelona passa com amb la primavera de Paris: en realitat no va ser exactament como diem ara que va ser.

La memòria és selectiva i capritxosa. Ara semblaria que la pax olímpica va regnar al país tan bon punt l’ajuntament de la capital va anunciar el seu interès per organitzar uns JJOO i que aquesta cita esportiva seria només el nom de la cosa, atès que la cosa era la transformació urbana d’una envellida i abandonada Barcelona. Casi seria de mal gust recordar ara els entrebancs institucionals, financers i polítics que hagué de superar el govern municipal d’esquerres per tirar endavant el projecte; o com els llops dels interessos privats es varen llançar sobre la candidatura olímpica i el consistori reclamant una organització privada como la de Los Ángeles (qui se’n recorda avui de Peter Ueberroth i els seus jocs low cost) i la consideració de tantes ubicacions per les àrees olímpiques com terrenys amics tenien. O el menysteniment mantingut pel pujolisme regnant en aquell període per la idea olímpica, comparant el compromís, els beneficis urbans i la projecció internacional de Barcelona prevista amb els Jocs amb la instal·lació d’un centre d’esbarjo i atraccions al voltant de Tarragona.

Els Jocs varen ser un èxit d’organització, un èxit esportiu i un èxit de transformació de la ciutat. I és veritat que a darrera hora, la pax olímpica es va aconseguir entre les institucions, després d’unes quantes manifestacions i pitades per denunciar l’espanyolització de Barcelona i Catalunya per culpa del JJOO. Ara ja sabem que es tractava d’internacionalitzar Barcelona i tot el país darrera seu; que de no haver-se fet els cinturons de ronda ahir a la tarda les cues per entrar i sortir de la ciutat haurien superat els límits de l’àrea metropolitana, que tot allò es podia suportar i pagar amb una gestió impecable dels diners públics i la cooperació de la iniciativa privada. Tot allò avui pren un dimensió exemplar a la imaginable aquella tarda assolellada del 25 de juliol de 1992. El mèrit d’haver-ho fet possible pertany a un grup de polítics, gestors, dirigents esportius i empresaris agosarats que varen saber traduir una dèria en un projecte col·lectiu real que ara tothom té dret a estimar, cadascú amb els seus matisos.