L’últim invent de Venècia per evitar la invasió de turistes ha durat poc. L’alcalde, Luigi Brugnaro, ha tingut la genial idea que podria regular l’accés al casc històric instal·lant uns torns d’accés a la plaça de Roma i uns altres just davant de l’església dels Scalzi. La pensada sembla una broma, però no ho és, i la seva efectivitat només ha durat hores perquè els venecians que es neguen a anar a viure a terra ferma no volen tanques d’accés com les d’un parc d’atraccions. Davant de la incapacitat manifesta de Brugnaro de prendre’s seriosament tant la protesta veïnal com el crit d’auxili d’una ciutat que s’ofega no tant per l’acqua alta com pels 30 milions de turistes que la visiten cada any, els més impacients han arrencat les barreres perquè “ni Venècia és una reserva ni els venecians una espècie en extinció”.

No és cap notícia que Venècia és el paradigma de la ciutat devorada pel turisme massiu. Les dades fan feredat: cada any l’abandonen un miler d’habitants perquè els preus dels habitatges són prohibitius, els propietaris dels edificis no els reformen a l’espera que un fons d’inversió els faci una oferta milionària, el monocultiu turístic ha destrossat el comerç de proximitat i la zona del centre és inaccessible. Venècia també lidera la lluita veïnal contra la invasió dels creuers que contaminen encara més la llacuna. Es calcula que l’any passat hi van desembarcar 2,5 milions de creuristes i la xifra va en augment sense que el govern local sigui capaç d’aprovar cap mesura tret de reservar una part dels traghetti per a ús veïnal.

Dol pensar que Barcelona va camí d’assemblar-se a Venècia i també dol veure la incapacitat dels nostres governants per evitar aquest desastre anunciat. Per això, un reguitzell de col·lectius i entitats de catorze ciutats europees han decidit treballar plegats per fer front al que anomenen “processos de turistització”, és a dir, augment del preu dels habitatges, desaparició del comerç local, massificació de l’espai públic, saturació del transport públic, monocultiu econòmic, precarització laboral i banalització de l’entorn. La Xarxa SET de Ciutats del Sud d’Europa presentada a Barcelona reclama posar límits a la indústria turística amb polítiques fiscals, mesures que diversifiquin l’economia i iniciatives públiques que fomentin el decreixement turístic.

La Xarxa SET també vincula la indústria turística a la contaminació del planeta, una dada que sovint s’amaga interessadament, però que aquesta setmana s’ha fet ben visible amb la publicació d’un estudi de la universitat de Sidney a la revista australiana Nature Climate Change. El turisme com a indústria genera un 8% del total de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEI) i emet tant diòxid de carboni com els cotxes i les vaques. La major part de la contaminació la provoca el transport –avions, cotxes i vaixells-, però l’estudi també ha analitzat els gasos alliberats a l’atmosfera dels aparells d’aire condicionat d’hotels i restaurants, de la fabricació del plàstic del souvenir de torn i, fins i tot, de la producció d’aliments destinats únicament al consum turístic com l’arròs d’una paella. El treball inclou dades de 189 països i conclou que les emissions turístiques contaminants provenen sobretot d’occident i les encapçala Estats Units seguit de la Xina.

Dues de les recomanacions de l’estudi és deixar de vendre el planeta com si fos un producte propietat de tour-operators  i humanitzar la indústria turística optant pels viatges de proximitat que respectin l’entorn perquè prohibir l’entrada de turistes no té sentit igual que no ho té tancar l’accés a una platja quan ja ha estat arrasada. L’impacte d’aquesta indústria és global, la seva gestió és complexa i trobar una solució que agradi tothom és impossible, així que sempre hauria de prevaldre l’interès general. Lamentablement, la realitat és diferent i la falta de mesures públiques per posar ordre en aquest desgavell ens aboca als afectats a la turismefòbia, una patologia que culpa el turista de tots els mals com passa amb l’immigrant.

L’impacte del turisme preocupa als barcelonins. L’exemple és la quantitat de fòrums, seminaris i xerrades que es fan als barris sobre el tema. Precisament, al Centre Cívic Urgell s’està fent aquest mes de maig el cicle de conferències Ciutat, espai públic i turisme. A la segona sessió, l’antropòleg Manuel Delgado es va encarregar dilluns passat de fer una defensa aferrissada del “turista normal” en front del mitificat viatger, qui a més de devastar el planeta igualment ho fa “amb una pedanteria insuportable”, va explicar. Delgado, sempre tan provocador, va descol·locar l’auditori amb les seves preguntes: ¿Qui no és turista?, ¿Què busca el turista?, ¿Què és anar de viatge? ¿És el turista un autòmata alienat consumidor de ciutats i localitzador d’exteriors?

Delgado va defensar la dimensió filosòfica del viatge recordant que l’origen del turisme va ser la peregrinació i que tot viatge és iniciàtic perquè ens transforma. Així que, més enllà dels brots xenòfobs contra els forasters que tant el preocupen, l’antropòleg va assegurar que el turista “és com el visitant del Zoo: necessita confirmar que els elefants existeixen. Com a turista vols confirmar el que ja saps”. Suposo que aquesta deu ser la raó que explicaria la incomprensible mania que tenen tots els turistes que visiten Barcelona d’amuntegar-se a la Sagrada Família i d’esperar que els passi alguna cosa imprevista que faci inoblidable el seu viatge. Com ara que els robin la maleta o els cobrin una morterada per una paella de xoriç servida en una terrassa amb vistes al contenidor d’escombreries.