La nit d’aquest dimecres 17 de maig es tornarà a fer el recompte anual de persones que viuen als carrers de Barcelona. L’objectiu, segons la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL), és “realitzar un recompte exhaustiu que aporti dades i que, al mateix temps, permeti a la ciutadania entrar en contacte amb la problemàtica de les persones sense llar”. El recompte té una doble finalitat: “contribuir a millorar la capacitat de resposta dels serveis i sensibilitzar la població”. Per participar-hi cal ser major d’edat, portar mòbil, estar motivat i disposat a treballar fins a la matinada. La clau és saber si la xifra de 3.000 persones que es calcula que viuen al ras a la ciutat dels prodigis ha baixat respecte al 2016 i si les polítiques de l’Ajuntament de Barcelona per combatre el sensellarisme que qüestionen algunes entitats han servit d’alguna cosa. 

Si algú –a banda dels propis protagonistes- pot explicar què suposa haver de dormir al carrer, aquests són els equips de carrer d’Arrels Fundació. Fa un temps vaig col·laborar amb l’entitat i vaig acompanyar un d’aquests grups a fer un recorregut pel barri del Fort Pienc. L’objectiu aleshores era contactar amb les persones afectades per saber com es trobaven i si els calia algun tipus d’atenció mèdica o acompanyament al local de Riereta per canviar-se de roba, recollir correspondència o dutxar-se. L’experiència em va deixar un regust a l’estómac barreja de ràbia i d’impotència que encara em dura. Tret d’un únic cas –un rodamón en el sentit romàntic de l’existència que em va fascinar amb les seves aventures- la resta eren persones tan desemparades que les seves històries em van colpir.

Segons les dades amb què treballa Arrels, més de 850 persones dormen cada nit a caixers automàtics, portals, bancs o parcs. La majoria són víctimes de la indiferència dels vianants i s’han tornat invisibles perquè ens molesta veure la pobresa al costat de casa. Alguns pateixen violències com és el cas dels que es refugien a l’estació del Nord i són perseguits, escridassats i amenaçats pels vigilants. Jo ho he vist. El 44% porten més de tres anys sense allotjament propi i, d’aquests, el 90% són homes i el 10% dones. El motiu d’aquest article no és fer propaganda d’Arrels ni animar els lectors a apuntar-se al recompte oficial de la nit de dimecres. Cadascú amb la seva consciència. La raó fonamental és que en aquest context d’exclusió social la dona és de nou la que pateix més discriminacions.

Per això vull parlar de Lola, no estàs sola, un projecte feminista d’acció comunitària que busca “apoderar les dones i sensibilitzar el teixit social de Nou Barris”, el seu àmbit d’actuació. La iniciativa es va presentar breument en el Fòrum Veïnal de Dones organitzat per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb) que es va celebrar el 5 i 6 de maig al centre cultural Teresa Pàmies de l’Eixample. La idea parteix de la premissa que les dones sense sostre són minoria i, per tant, les polítiques públiques adreçades a eradicar aquest fenomen no tenen en compte les seves necessitats específiques. Les dades recollides en l’argumentari del projecte són impactants i demostren que les dones acaben al carrer en pitjors condicions que els homes. La majoria han patit violència masclista i la majoria són mares i no poden atendre els seus fills. Més de la meitat pateixen alguna discapacitat psíquica i més del 20% tenen malalties greus o cròniques.

Segons m’explica una de les impulsores, la Clara Naya, el projecte va començar a agafar forma el juliol del 2016 i mentre s’acaben de gestionar les complexes qüestions burocràtiques i de recerca de subvencions –els calen uns 60.000 euros- ja s’està treballant des de les entitats del districte en l’acompanyament de sis dones i en la recerca de dos pisos en el mercat privat. Una de les qüestions bàsiques de la iniciativa és dotar aquest col·lectiu d’un espai segur i, en aquest sentit, també s’aposta perquè comparteixin pis “no com a recurs d’estada limitada, sinó com a punt de partida del seu procés de recuperació”. Les dones sense sostre es veuen en inferioritat de condicions. La intimidació que els provoca la falta d’espais on sentir-se segures i el fet de no poder allotjar-se amb els seus fills dificulta molt la seva recuperació.

El projecte Lola, no estàs sola està tenint una gran acollida entre les entitats veïnals i socials de Nou Barris, un districte molt colpit per la crisi econòmica i amb milers de famílies en risc d’exclusió i malvivint dels escassos ajuts públics. D’aquí que totes les iniciatives d’aquesta mena siguin benvingudes i, probablement, es quedin curtes perquè les vies d’aigua provocades per les desigualtats són infinites. Posats a demanar miracles, caldria estendre aquest projecte a altres barris perquè el drama social del sensellarisme és un problema de ciutat que es podria resoldre amb voluntat política.

Mentre el desitjat moment en què no quedi ningú dormint al ras a Barcelona arriba, Arrels també prepara el seu propi recompte per al 6,7 i 8 de juny entre la mitjanit i les cinc de la matinada. L’objectiu en aquest cas és fer un cens –el primer es va fer l’any passat - per preguntar als afectats quina és la seva realitat. Se’ls pregunta si van sovint al metge, si han patit agressions i si estan en una situació administrativa irregular per poder dissenyar després els plans d’actuació. També busquen voluntaris i, si parlen anglès, romanès, marroquí o polonès, millor.

Si quieres leer más noticias como esta y estar informado de la actualidad de Barcelona, descárgate nuestra app para iOS y Android.