Ara que s’ha posat de moda reivindicar els carrers, vull aprofitar l’avinentesa per reclamar que el Park Güell torni a ser un parc públic i gratuït. Ja sé que la petició no és políticament correcta malgrat que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ho posés un dia a la llista de promeses electorals que han caigut en l’oblit. Mai he entès com ens vam deixar enredar pensant que cobrant una entrada protegiríem el patrimoni modernista de les bretolades i de l’allau turística. La presa de pèl va ser doble perquè ens van assegurar també que amb la surrealista targeta d’accés que el consistori es va treure de la màniga els barcelonins podríem entrar-hi de franc sempre que volguéssim. Quatre anys després, el Park Güell és ple de turistes i buit de veïns.

Només unes dades per fer-nos una petita idea de l’abast de la tragèdia. El parc de 19 hectàrees que es reparteix entre els barris del Coll, la Salut, Vallcarca, Penitents, el Carmel i Can Baró, rep cada any nou milions de visites. Els càlculs són d’uns 2.400 visitants de mitjana per dia i l’ocupació màxima es registra a les 13:00 hores amb pics de més de 3.600 persones. La regulació aplicada des del 2013 a la zona modernista ha aconseguit racionalitzar el nombre de visites –uns tres milions segons les dades del 2016-, però ha provocat un efecte secundari de massificació brutal sobre la resta de la zona monumental de lliure accés que no van preveure les llumeneres municipals que van idear la privatització encoberta del parc. El preu de les entrades i l’exhauriment de les mateixes en poca estona en són les dues causes principals.

Fa uns dies el consistori barceloní va presentar un pla estratègic per recuperar el Park Güell per als ciutadans i reduir la massificació turística i, de retruc però no menys important, millorar la qualitat de vida dels desesperats veïns del voltant que denuncien des de fa temps el col·lapse dels carrers i del transport públic. Entre els anys 2018 i 2022 es preveu invertir-hi 25 milions d’euros en diferents actuacions que se centren en tres aspectes: conservar el patrimoni, millorar la mobilitat de l’entorn i fomentar-ne l’ús social. Com a requisit previ perquè recuperem un dels nostres parcs més bonics, l’Ajuntament reconeix que cal reduir la promoció turística del parc i l’ús de la seva imatge mediàtica. Després de tants anys de destrossa, serà interessant comprovar si el pla estratègic funciona.

L’informe que ha servit d’inspiració al govern Colau per aplicar mesures correctores a tant desgavell indica que de les 6.575 hores a l’any que el parc està obert, només 66 estan dedicades a activitats per als veïns, que es concentren sobretot en la zona forestal fugint del turisme. Per això, juntament amb l’increment d’iniciatives de lleure organitzades, es planteja obrir franges horàries per a usos exclusivament ciutadans a la zona regulada. També se simplificaran els absurds requisits per accedir al parc gratuïtament a través de la targeta Gaudir Més perquè s’ha comprovat que treu les ganes de visitar-lo. I és que per accedir-hi sense pagar els 7 euros que val l’entrada general cal registrar-se primer en una oficina d’atenció ciutadana, activar una empremta digital, esperar una setmana i després fer cua a la taquilla per comprovar la disponibilitat d’horaris. Una presa de pèl. Ara el que es pretén és que no s’hagi de fer cua i es pugui accedir directament al parc per qualsevol de les entrades.

Els veïns tenien raó quan van criticar la decisió del govern Trias de cobrar entrada. Van crear l’any 2013 la plataforma Defensem el Park Güell per reclamar que es limités l’aforament al recinte, però sense fer pagar perquè l’equipament és públic i ja el financem amb els nostres impostos. Aleshores ja van parlar dels riscos de massificació turística i van predir que les restriccions a la zona monumental traslladaria els visitants cap a la zona forestal, fins fa poc temps un autèntic paradís de tranquil·litat enmig del desgavell urbà barceloní. La plataforma, integrada per una quarantena d’entitats veïnals i cíviques dels barris que comparteixen el parc, reclamava controls d’accés coordinats i aforament limitat. La iniciativa contra el tancament del parc que discriminava visitants i veïns va recollir 50.000 firmes, però el consistori la va ignorar.

La restricció de l’accés a la zona monumental del parc la va posar damunt la taula el govern de Jordi Hereu l’any 2009. De fet, va ser l’ecosocialista i regidora de Medi Ambient, Imma Mayol, la responsable de la idea. El Pla Integral d’Actuacions del Park Güell 2010-2020 plantejava reduir a la meitat els quatre milions de turistes que aleshores visitaven el parc i obligava els visitants a fer una reserva prèvia. “Cal fer un canvi cultural: d’anar de visita a un parc s’ha de passar a anar de visita a un monument mundial”, va explicar Mayol per justificar la mesura de control. La proposta descartava el pagament que tanta polseguera va aixecar quan des del consistori es va insinuar la mesura i plantejava el lliure accés dels veïns sense haver de fer cues.

El primer intent d’evitar que el Park Güell acabés devorat pel turisme va fracassar i al final Xavier Trias va imposar la visió mercantilista que privatitza l’espai públic. La urbanització dissenyada per Antoni Gaudí per encàrrec d’Eusebi Güell –que es va convertir en parc públic l’any 1926- no ha estat l’única víctima d’aquesta concepció de la ciutat com a màquina de fer diners. Els barcelonins també hem perdut el Castell de Montjuïc i el recinte modernista de Sant Pau, i ja va sent hora de recuperar-los.