La suspensió de la Barcelona World Race ha estat deguda a una confabulació de factors adversos. Així ho va fer saber la fundació organitzadora en el moment de comunicar-ho, el més substancial de tots, la impossibilitat de signar els acords de patrocini en els terminis previstos com a conseqüència d’un canvi de criteri del Ministeri d’Hisenda en les ajudes fiscals als esdeveniments d’excepcional interès públic. La indefinició institucional i la manca d’estabilitat política completarien les raons d’aquest fiasco.

El ministre Montoro, el responsable de que l’operació de màrqueting no s’hagi pogut concretar a temps, pràcticament n’ha sortit il·lès; en canvi el procés i Ada Colau s’han convertit en els responsables de la fallida d’una de les operacions de projecció internacional de Barcelona. La inestabilitat política que viu el país és innegable i la sospita del desinterès del govern de Colau pels grans esdeveniments com a creadors d’imatge es fonamenta en l’hemeroteca; per tant no és d’estranyar que hagin estat assenyalats alternativament com a causa principal, segons qui feia la denúncia.

L’Ajuntament, davant la desaparició dels patrocinadors pel canvi de criteris ministerials, podia prendre la decisió de gastar-se 10 o 12 milions d’euros per mantenir la regata. Una inversió de diners municipals que haurien obtingut un retorn per a la ciutat del voltant de 23 milions, segons els càlculs de la darrera edició. Una opció arriscada que ben probablement hauria esta convenientment criticada com una distracció inacceptable de fons públics que millor estarien destinats a la política social. Segurament els mateixos que lamenten la suspensió posarien en evidencia la contradicció en la que hauria caigut Colau d’haver-se decantat per aquesta via.

L’alcaldessa no ha caigut en la contradicció i se’n pot felicitar. No obstant, la patacada és innegable, no tant pel resultat final (una regata és només una regata) sinó pel que es pot intuir en el rerefons: la pèrdua de pes polític de l’alcaldia de Barcelona davant el conjunt de poders i més específicament davant el govern central. Com és possible que l’Ajuntament de Barcelona no tingui la força institucional per introduir la World Race en el catàleg d’esdeveniments susceptibles de rebre ajudes fiscals o per accelerar-ne la seva aprovació si aquest era el cas?

Les circumstàncies generals del conflicte entre l’estat i les institucions catalanes arran del procés no són les millors perquè el telèfon de l’alcaldia sigui despenjat amb simpatia des dels ministeris i és molt possible que l’esperit del 155, vigilància i desconfiança de les autoritats sospitoses de sobiranistes, s’hagi estès al consistori barceloní. Tot i així, el fet de que Colau no hagi pogut solucionar positivament a Madrid aquest episodi de relativa rellevància econòmica en benefici de la ciutat és un mal auguri de futur i per a empreses més ambicioses. I el que és pitjor, els seus detractors sempre podran airejar el dubte de si ho va intentar, realment, de salvar la regata.