La fugida d’empreses de Catalunya culminarà ben aviat amb la sortida de Barcelona del govern autoproclamat legítim i simbòlic del país. La nova capital política serà Brussel·les i aquí, a la plaza de Sant Jaume, hi quedarà algú de guàrdia. De moment, es desconeix si la duplicació institucional afectarà al Parlament; en el cas d’institucionalitzar-se l’assemblea de càrrecs electes i autonòmics independentistes, una entitat d’inscripció voluntària, imagino que buscarà una seu adient pels voltants de Waterloo, mentre la cambra catalana, elegida democràticament, romandrà al parc de la Ciutadella per controlar els delegats de servei del consell de la República que compartirà ciutat amb el govern de la Unió Europea.

Aquest encapçalament sembla una broma, una construcció política fabulosa producte de la imaginació d’un guionista que volgués riure una estona a la salut de Catalunya, però en realitat és un resum de la crònica política d’aquests dies, que com a tota crònica, podria ser simplement una especulació per guanyar temps davant el repte d’investir realment Carles Puigdemont amb tots els perills penals implícits, segons advertència del TC.

Tanmateix, Barcelona no ha de patir per una possible pèrdua de pes institucional per la fugida de la cort republicana a Brussel·les; Barcelona sempre serà la capital de Tabarnia, un país de les meravelles que aquests dies està desenvolupant l’estructura orgànica de la seva administració. Malauradament, aquesta és una promesa amb els peus de fang, atès que el president d’aquesta futura comunitat autònoma resideix a Madrid i no té previst canviar de residència.

Sens dubte, som davant una conspiració contra el destí manifest de Barcelona com a capital. Davant aquesta greu perspectiva, que ben be podria tenir greus conseqüències econòmiques per la ciutat, s’espera que el consistori faci públic un pla d’emergència. Diuen, diuen, diuen que la resposta del govern municipal podria ser la declaració de Barcelona com a ciutat-estat, de tal manera que tots els regidors es converteixin automàticament en consellers per mantenir el rang tradicional de l’extinta nació catalana. Per començar amb un bon conflicte internacional, el govern de l’estat de Barcelona convertirà el Palau de la Generalitat en un museu de les velles glòries catalanes, des de Jaume I fins l’any passat, exigint a l’Aragó el retorn de tots els records de la corona pertanyents al Comtat de Barcelona.

La broma com a subterfugi de la política no deu ser delicte i probablement estalvia llargues sessions de teràpia per no tornar-se babau, definitivament. Quan ja no podem més, i aviat ja no podrem suportar tanta creativitat política en la seva variant de l’estultícia, confosa habitualment amb l’astúcia, és molt aconsellable riure’ns de nosaltres mateixos. De totes maneres, d’altres ja se’n riuen de nosaltres. La capacitat d’inventar no és exclusiva de la classe política ni la podem deixar en mans de ningú més que no siguem nosaltres mateixos. Desobeïm Unanumo.