Si hi ha un barri de Barcelona que m’emociona recórrer, aquest és el Poblenou. No és només perquè al carrer Pujades hi visqués el meu pare fins que es va casar i els meus avis fins que van morir, sinó perquè cada racó amaga una història de lluita obrera i de resistència al franquisme digna de recordar per honorar la memòria dels vençuts. Escric aquestes línies perquè l’Ajuntament de Barcelona ha decidit transformar el gran recinte fabril conegut popularment com La Escocesa en un equipament cultural i fer-hi habitatge públic. La compra de les parcel·les situades en el número 345 del carrer Pere IV, l’artèria que travessa el barri en ple procés de recuperació, costarà 10 milions d’euros i té com a objectiu rescatar de l’oblit una part important de la memòria de la ciutat convertida en esquelets i descampats, i devorada per la brutícia i les males herbes.

Com gairebé totes les fàbriques del Poblenou que van passar a millor vida víctimes de la reconversió del sector industrial barceloní i de l’expulsió a l’extraradi prèvia a la gran operació especulativa de les Olimpíades, La Escocesa amaga una història turbulenta relacionada amb el moviment anarquista i la situació d’inestabilitat política que va precedir a la guerra civil. La fàbrica agafa el nom del seu propietari, l’industrial escocès John Shields que l’any 1894 va llogar les naus centrals per crear la factoria Johnston Shields y Cia. Va donar feina a 170 obrers i va fer fortuna amb el punt de crochet, un gal·licisme per definir el punt de ganxet que es va posar de moda per adornar estovalles, cortines i altra roba de la llar. La factoria va tancar el 1984 tot i que al 1999 es va reobrir com espai de creació. Des del 2007 estava en un estat d’abandonament total.

Tanquem els ulls i imaginem. L’estiu del 1936 Barcelona bull. Les vagues i les manifestacions paralitzen les fàbriques i els serveis bàsics de la ciutat, i al Poblenou, centre del moviment obrer i cau de la CNT, qualsevol guspira pot acabar en un incendi de dimensions colossals. En aquest context, el 2 de juliol d’aquell any un grup de pistolers anarquistes que es fan dir La mano que aprieta assassina a trets al gerent de la fàbrica La Escocesa Joseph Mitchell en el seu cotxe. Ho recullen molts llibres d’història i ho recupera ara l’escriptor Lorenzo Silva en la seva última novel·la Recordarán tu nombre (edicions Destino), un homenatge al general José Aranguren, màxim responsable de la Guàrdia Civil a Barcelona, fidel servidor de la República i del govern de Lluís Companys, i afusellat pel franquisme al Camp de la Bota.

El llibre fa una narració detallada de la vida d’Aranguren i de la sublevació militar del 19 de juliol del 1936 a Barcelona encapçalada pel general Goded. També recull anècdotes que sorprendrien més d’un sobiranista hiperventilat com els visques a la Guàrdia Civil que va cridar un emocionat Lluís Companys des de la comissaria de la Via Laietana quan se li van quadrar els guàrdies civils que pujaven des del port armats i en formació. El novel·lat combat contra els colpistes carrer a carrer és trepidant com també resulta xocant el fet de descobrir que al número 425 del carrer Consell de Cent, antiga seu del diari Avui i ara d’El Periódico, hi havia una caserna de la Guàrdia Civil que va tenir un paper protagonista en la defensa del govern català republicà i en l’enfrontament amb els colpistes al Passeig de Sant Joan.

Caminar per aquesta Barcelona reconvertida ara en reclam turístic després d’haver llegit el llibre de Silva és emocionant. Igual que ho és el relat que em va fer el meu pare del seu pas per l’antiga fàbrica del Cànem, propietat de la família Godó i cedida al règim franquista, que la va convertir en presó de republicans entre els anys 1939 i 1942. El Cànem va funcionar com una extensió de la presó Model on, contràriament al que molts historiadors asseguren, una part dels presoners va acabar sent afusellada al Camp de la Bota igual que li va passar al general Aranguren uns anys abans. El meu pare hi va anar a treballar molts anys després com a aprenent, quan el magatzem de filats era propietat dels Ribera Rovira, i hi va descobrir a les parets centenars de missatges de comiat escrits pels condemnats a mort.

La decisió del franquisme de convertir el Cànem en una presó no va ser fruit de la casualitat. La fàbrica estava al cor del barri més revolucionari de Barcelona i la seva presència va imposar un règim de silenci i de terror entre els veïns -començant pels meus avis- que va durar fins que el dictador va morir. Al Poblenou sempre ha bategat un cor rebel, fins i tot en temps tan foscos com els de la Dictadura, i molts anarquistes es van refugiar en l’anonimat de les seves fàbriques. La dels Ribera Rovira, Metales y Platería Ribera coneguda també com Las Cucharas i posteriorment Can Culleres, en va ser una. Cada cop que Franco visitava Barcelona, el meu avi es quedava tancat a la fàbrica. Avui d’ella no queda res més enllà de restes dels antics tallers i el seu tancament als anys vuitanta va ser un cop molt dur per al Poblenou perquè la majoria dels seus treballadors eren del barri.

La història dels Ribera Rovira, família vinculada al pujolisme i al cas Banca Catalana, està íntimament lligada a la del Poblenou i a les llegendes urbanes relacionades amb l’anarquisme. Mai s’ha pogut saber per exemple el parador del patriarca dels Rovira, emparentats amb els Ribera per matrimoni, tot i que se sospita que va acabar en el forn de la foneria on també es fabricaven bales i monedes. És de justícia per a la ciutat recuperar el que queda d’aquell patrimoni industrial fins ara vergonyosament abandonat per tots els governs municipals anteriors. De pas, també estaria bé que el nomenclàtor barceloní recordés el general José Aranguren com es mereix pels serveis prestats.