A Barcelona hi ha 13.000 pisos buits i més del 70% són propietat de particulars, no dels bancs. Ho diu un informe fet per l’Ajuntament que corregeix molt a la baixa anteriors estimacions que situaven la xifra entre els 32.000 que va calcular el govern Trias i els 88.000 de l’Institut Nacional d’Estadística. La xifra avançada dimarts passat pel consistori a partir d’un mostreig molt detallat que s’ha fixat en les dades d’empadronament o en el consum d’aigua també modifica la que sempre havia utilitzat l’alcaldessa, Ada Colau, en la seva època de portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i, sense cap dubte, serà determinant en les polítiques d’habitatge públiques a desenvolupar els pròxims anys.

La disparitat de resultats és fruit dels diferents paràmetres utilitzats, però sobretot de la canviant realitat immobiliària. L’últim recompte fet a 17 dels 73 barris aporta moltes dades interessants i conclou que el tant per cent de pisos buits a la ciutat no passaria de l’1,52 del total. Una dada a destacar és que la presència d’ascensors a les finques és un indicador clau de desigualtat social i en els barris de muntanya, generalment els més pobres, és un luxe no haver de pujar les escales a peu. La raó que explica aquest desconcertant ball de xifres és que aquests últims anys s’ha disparat la compra de pisos de segona mà en mans dels bancs entre els fons d’inversió per especular amb un bé de primera necessitat com és l’habitatge. I així estem.

No és d’estranyar que la primera a reaccionar hagi estat la PAH. L’entitat ha criticat que les dades d’aquesta radiografia arribin tard i siguin parcials. I en aquest sentit, assenyala com a factors distorsionadors que no s’han tingut en compte el retrocés social que han provocat les polítiques del govern Rajoy començant per la reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) i el traspàs que els bancs han fet dels pisos procedents d’execucions hipotecàries als fons voltors que compren edificis sencers i fan fora els inquilins. La PAH, potser tement que aquest cens condicioni les polítiques d’habitatge futures, ha reclamat al govern Colau que no el converteixi “en una foto fixa per als pròxims 7 anys” i recorda que només el 2017 es van produir 2.519 desnonaments, el 85% dels quals eren de lloguer.

La mala maror entre les entitats que lideren la lluita veïnal contra l’especulació immobiliària i els seus efectes tòxics -com ara els desnonaments visibles i invisibles- no és només a causa de l’informe oficial. Aquesta mateixa setmana s’havia anunciat la presentació de les primeres conclusions d’una altra radiografia sobre habitatge i pobresa energètica, i el seu impacte en la salut a Barcelona encarregada en el marc del conveni Dret a l’habitatge i energia: empoderament col·lectiu i assessorament jurídic social firmat amb el consistori elaborada a partir d’una base de dades creada el 2017 entre l’Observatori DESC, Enginyeria Sense Fronteres, Aliança contra la Pobresa Energètica, la PAH de Barcelona i l’Agència de Salut Pública. Tanmateix, poques hores després d’anunciar-se s’havia de desconvocar a corre-cuita per evitar ser víctima de la contraprogramació del govern municipal.

Les primeres conclusions de l’estudi s’han fet a partir d’un centenar d’enquestes realitzades a veïnes i veïns relacionats amb les entitats mitjancant entrevistes personals d’uns quaranta minuts de durada. No els vull aixafar la guitarra perquè la presentació del primer dels informes encara no té nova data, però sí crec que és interessant avançar algunes dades. El 68% dels enquestats són dones i el 44% del total tenen menors al seu càrrec, cosa que porta a concloure com ja sabem que les famílies monomarentals són un dels col·lectius més afectats per l’emergència habitacional i la pobresa energètica. D’aquest grup, el 47% estan aturades i el 81% tenen uns ingressos familiars inferiors als 1.000 euros mensuals.

Si parlem d’habitatge concretament, més del 70% dels enquestats amb pis de propietat que tenen problemes per pagar els rebuts tenen la seva hipoteca al BBVA –molt d’ells provinents de Catalunya Caixa- i el 81% de les famílies disposen de menys de 400 euros per cobrir les seves necessitats bàsiques un cop descomptada la quota mensual de la hipoteca. Pel que fa al lloguer, el 80% dels enquestats que actualment tenen problemes per pagar el rebut abans pagaven menys de 600 euros mensuals. Gairebé tots coincideixen a dir que la seva salut –física i mental- i la dels seus fills s’ha ressentit i ara és “regular o dolenta”, i que no poden mantenir una temperatura adequada a casa durant els mesos de més fred.

De totes les conclusions em quedo amb dues per preocupants. La primera és la falta de dades fiables sobre l’augment alarmant de les ocupacions com a nou fenomen social a Barcelona, però que es podria comparar amb el barraquisme dels anys 60 i 70. La segona, però no per això menys important, és que els problemes relacionats amb l’habitatge a Barcelona no desapareixen mai, sinó que muten com si d’un virus es tractés davant de la inoperància de les institucions. “No és el mateix parlar d’emergència habitacional ara que fa deu anys”, reconeixen però remarquen que “aquest conjunt de situacions emergents de desigualtat i precarietat molt heterogènies” desborden el marc tradicional de la pobresa i estan provocant una situació d’emergència social “quasi permanent” a molts barris.