La darrera polèmica sobre l’incompliment de les inversions municipals per una pèrdua en els ingressos previstos en el capítol de plusvàlues és una prova fefaent que l’actual mandat se’ls està fent llarg als Comuns. L’equip de govern apareix davant l’opinió pública com un equip esgotat, abandonat a una dinàmica negativa, sense cap senyal de reacció, ni tan sols capacitat d’imposar la seva versió de les coses. Els deu mesos que els separen de les eleccions poden ser un calvari, de no produir-se un cop de timó.

La qüestió plantejada per la comprovació que els ingressos finals no es correspondran amb els esperats per la caiguda de l’activitat econòmica, oferia dos escenaris. L’oposició ho ha plantejat com una retallada d’inversions per manca de previsió. Lògic, aquest és el seu paper. Però, el govern ho podia haver positivat. El descens de recaptació podria abocar l’Ajuntament a la creació de dèficit de no ajustar les despeses a la nova previsió d’ingressos. I això és el que corresponia fer, ajornar inversions per no malmetre l’estabilitat financera de la ciutat.

El que no es podia pretendre era fer l’ajustament i no explicar-ho públicament amb la secreta i ingènua intenció que ningú s’adonés de l’ajornament de les obres afectades. La clau haguera estat portar la iniciativa de les explicacions, una vegada s’ha instal·lat a l’opinió pública la idea de les retallades -Colau fa retallades com tots els alcaldes-, la situació es complica de forma irreversible.

Retallar seria, tècnicament, retrocedir en les inversions respecte de l’any passat o desatendre serveis consolidats; no és el cas. L’Ajuntament segueix mantenint un nivell d’inversió superior a l’exercici precedent, tot i que no podrà complir exactament el que havia promès, per les causes conegudes, alienes a la seva gestió. Però si ho preguntéssim a qualsevol barceloní, la resposta que obtindríem seria la primera, l’Ajuntament fa retallades.

L’èxit de l’oposició ha estat total en aquest cas, bàsicament per la passivitat de l’equip de govern en prendre la iniciativa i exposar la seva prudència financera com un fet positiu, que hauria d’haver estat elogiada. En canvi, ha succeït tot el contrari, i passaran per ser uns gestors pèssims i uns planificadors maldestres, reprovats formalment pel ple. El govern Colau no ha semblat estar en disposició de donar la batalla en aquesta crisi en cap moment.

Ni tan sols ha sabut explotar el fet indiscutible de l’existència d’un quantiós deute per part de la Generalitat i de l’Estat que de poder-se cobrar, compensaria llargament la baixa en la recaptació, origen del conflicte que va acabar amb la creació d’una comissió de control de les inversions municipals. I si ho va intentar de donar la volta al debat, encara pitjor, perquè hauria demostrat, complementàriament, que no té força per imposar el seu relat.