L’ocupació de l’espai públic és una qüestió a debat a Barcelona d’ençà fa un temps. Des la protagonitzada pel 15-M a plaça Catalunya fins a l’actual acampada que ocupa parcialment la plaça de Sant Jaume, passant pel campament instal·lat també a plaça Catalunya per reclamar la presidència de la Generalitat per a Carles Puigdemont, sempre hi ha en joc el tira i afluixa dels drets d’expressió i manifestació dels uns i l’obligació de l’autoritat municipal de governar l’espai comú a partir de la regulació vigent. Una ordenança que prohibeix les acampades urbanes.

En tots els episodis, hi ha una constant: els dubtes dels responsables a l’hora d’intervenir. Aquesta parsimònia vindrà a ser una mena de confiança en el destí, com si el pas del temps pogués solucionar el conflicte, evitant-se així l’exercici d’autoritat que els ciutadans els han confiat. Però quan un d’aquests campaments polítics s’instal·la mai és per poca cosa: canviar el sistema polític i econòmic com pretenien els indignats pels efectes de la crisi econòmica, forçar al Tribunal Constitucional de fer-se enrere de la seva prohibició a la investidura de Puigdemont o pressionar el govern de la Generalitat per tal de fer efectiva la república catalana.

Alguns d’aquest propòsits, posteriorment, es demostren inassolibles per a les forces dels concentrats, d’altres ja es veu que van per llarg o simplement s’han confirmat impossibles. Però cap d’aquestes limitacions, habitualment conegudes d’antuvi, desanimen els acampats. Aleshores, esperar a fer el que finalment s’acaba fent, desallotjar els campaments, sembla un error. Per que qui dia passa no només anys empeny, també els permet guanyar força i solidaritat en el seu desafiament d’ocupar un espai públic amb el que es vol posar a prova la tolerància dels poders públics. Atendre l’arribada d’una festa senyalada com la Mercè o Sant Jordi per endegar els protocols de seguretat adients, deixar que el conflicte ocasioni les queixes de l’oposició, o dels veïns, és una manera de fer arriscada.

Si s’està disposat a deixar ocupar una plaça contra allò que diuen les ordenances un sol dia, s’hauria de permetre als ocupants quedar-s’hi fins que la seva resistència s’esgotés o el seu criteri els recomanés abandonar la reivindicació, perquè si es considera que tenen dret a estar-s’hi, aquest dret no es pot limitar a un o dos dies; i en sentit contrari, exactament igual, si no s’hi poden estar per la Mercè, per què s’hi poden estar una setmana abans o un sol dia?

És la prudència del governant, es podria argumentar, la que el porta a intervenir en el moment més idoni, segons el criteri i l’experiència dels responsables, per obtenir l’objectiu amb els mínims costos possibles de seguretat de les persones i d’imatge del cos policial. La prudència és una virtut i sempre ha de ser aplaudida, però també a vegades es pot sospitar que amaga dubtes i temors de qui ha de donar les ordres.

El campament de la plaça de Sant Jaume ha estat beneït pel mateix president de la Generalitat a qui li semblen perfectament lícites les accions que recordin que un dia de fa un any es va dir que s’havia proclamat la república, sense que ningú en tingui cap prova fefaent; si per ell fos, es permès de pensar que aquests republicans de pedra picada s’estarien a la plaça fins que volguessin, gairebé amb caràcter institucional. Pensar que ja marxaran quan arribi la república seria una ingenuïtat excessiva fins i tot pel president Torra. El cas és que no està a la mà del president de la Generalitat de permetre aquest ocupació si no de l’alcaldessa. I Colau, tractant-se d’una exhibició independentista, ha dubtat un cop més. Ara només queda per veure si aquest indecisió, vestida de prudència, li serà útil per fer el desallotjament de bon rotllo o hi haurà corredisses i violència policial com si ho hagués fet el primer dia.