A la formatgeria Simó del carrer Comtal s’amaguen tresors increïbles. No és només l’aparador curull de formatges de tota mena i procedència, alguns d’ells en promoció perquè mai es pugui dir que el prohibitiu preu és un obstacle per fer-ne un tastet. Fins fa poques setmanes, a la nevera que tenen al fons de la botiga s’hi podien trobar uns pastissets de mató, possiblement els millors del món tot i la seva discreció. Els últims me’ls vaig endur jo amb un regust amarg de derrota i no només gustativa. L’extraordinari creador dels pastissets s’ha jubilat després de 30 anys cuinant a foc lent aquestes delícies i la recepta s’ha anat amb ell, qui sap si és perquè no l’ha volgut compartir o perquè no ha trobat ningú amb prou paciència per seguir amb la tradició.

La desaparició dels formatgets de mató de can Simó, que resisteix en una de les zones més damnificades de Barcelona pel vulgar monocultiu de les franquícies, em serveix de metàfora per parlar de la desaparició del comerç que forma part de la meva història personal. Quan una botiga que conec des que tinc memòria tanca per sempre m’envaeix un desassossec difícil d’explicar. Porto anys acumulant petits disgustos i el calaixet ha esdevingut una calaixera sencera a punt de rebentar. Fa quatre anys va ser la prohibició d’exhibir ampolles amb llangardaixos. Recordo que el colmado La Fuente tenia l’aparador ple d’aquests estranys beuratges i de petita, quan hi passava amb el pare camí del mercat de monedes de la Plaça Reial, imaginava pocions màgiques i sortilegis de bruixots. Des d’aleshores ha estat un no parar.

Fa pocs mesos la botiga de joguines de Banys Nous va penjar el cartell de liquidació per tancament. La propietària plegava perquè ja no venia quasi res i no podia pagar l’augment del lloguer. I és que el carrer, abans dels veïns durant el dia i dels lladregots i camells quan es feia fosc, ha sucumbit al turisme massificat i s’ha convertit en una de les principals vies de connexió entre el carrer Ferran i l’avinguda de la catedral. De la meva ruta de pecats de joventut només sobreviuen El Portalón i la xurreria, ara convertida en reclam de japonesos àvids de fer-se selfies exòtics. No se m’acut una societat amb menys futur que la que deixa de comprar joguines i les substitueix per restaurants amb paelles precuinades per a gent sense papil·les gustatives. El dia que tancaven hi vaig tornar per retre-li un petit homenatge. Un operari treia capses amb joguets i mobles. A dins, silenci i buidor.

La botiga de joguines de Banys Nous no ha estat l’única víctima de l’especulació immobiliària sense precedents que pateix Barcelona i que està destruint els meus records d’infantesa. El mateix ha passat amb els gegants i capgrossos d’El Ingenio del carrer Rauric i amb l’espectacular Art Montfalcon que ocupava el Palau Castanyer del carrer Boters des de feia més d’un segle i on vaig comprar les boniques reproduccions de quadres de Van Gogh que encara decoren el meu piset. La llista de petits negocis familiars i emblemàtics caiguts en combat que donaven identitat a la ciutat i la feien única és llarga. I ara tot just n’afegeixo un altre: la botiga d’instruments musicals Sagristà, al xamfrà del carrer València amb el Passeig de Sant Joan, on ara gairebé pots anar saltant de bar en bar –i de terrassa en terrassa- des de l’Arc del Triomf fins a la Diagonal sense haver de trepitjar el terra.

Però vull tornar a la zona de Banys Nous, i més concretament quan el carrer s’ajunta amb el carrer de la Palla que desemboca a la catedral. Aquest tram, abans ple de llibreries de vell desmanegades on vaig descobrir que la meva pituïtària no suporta ni la pols ni l’olor a resclosit, ara l’omplen botigues que enlluernen amb els seus reclams, però que no fan gaire caixa i acaben per tancar. A l’alçada del número 19 hi havia fins fa poc una finca tancada a pany i forrellat des de feia anys que semblava a punt de caure d’esgotament. Ara la façana s’amaga darrere d’una malla i a dins fa temps que se sent soroll de pics i pales, tot i que ningú del voltant m’havia sabut explicar què hi estan fent i qui n’és el responsable. Ni tan sols ho sabia el districte de Ciutat Vella.

Desparició del comerç local a Barcelona / C.P.

Desparició del comerç local a Barcelona / C.P.


Tanmateix, fa pocs dies he sortit de dubtes. Les obres són obra –perdoneu la redundància- de la constructora Xedex S.A., segons consta a la pancarta que algú ha penjat a la porta tapiada amb totxanes. Ho és almenys teòricament. Ho dic perquè, tafanera com sóc per deformació professional, no he dubtat a entrar a la pàgina web de l’empresa fundada l’any 1986 per Antonio Petschen Zapirain i que ha prosperat gràcies als seus contactes amb l’administració i La Caixa. Segons la informació corporativa, Xedex S.A. s’ha especialitzat “en la construcció i rehabilitació d’habitatges familiars de gran qualitat”. Tot i això, la remodelació integral de la finca del carrer de la Palla no apareix enlloc. Ni en l’apartat dels projectes ni en el d’obres en curs.

Vull pensar que l’oblit de Xedex S.A. es deu al fet que encara no ha tingut temps de penjar la informació del projecte al web, però ja m’avanço en la sospita que l’edifici ara en estat ruïnós es deu haver comprat per quatre rals i en uns mesos es convertirà en nous apartaments de luxe per a turistes rics i desorientats, perquè la moratòria de l’alcaldessa Colau no permet fer nous hotels. Dic turistes rics perquè la morterada que es demanarà per tenir un piset a tocar de la catedral serà de pel·lícula i la majoria dels barcelonins no ens podem permetre aquests luxes ni altres menys onerosos com pagar un lloguer per una barraqueta al Gòtic. I dic turistes desorientats perquè segueixo sense entendre l’obsessió que provoca en els estrangers pagar una milionada per tenir un apartament amb vistes a un carrer fosc i humit. En el cas del carrer de la Palla, a més a més, sorollós tant de dia com de nit.