El canvi de nom del carrer Almirall Cervera pel de Pepe Rubianes ha aixecat polseguera. Per a uns ha estat un reconeixement de Barcelona a la controvertida i sempre provocadora figura de l’actor galaicocatalà que es va cagar en Espanya públicament per a escàndol de mig món. Per a altres, començant per a l’oposició municipal, ha estat un gest més del populisme que gasta el govern Colau com si BComú fos l’únic partit que milita en aquesta forma de fer política. I, finalment, per a la família del militar destronat del carrer, un greuge a la seva memòria de patriota encara que això –afegeixo jo- impliqui haver deixat al darrere un riu de cadàvers en guerres de rapinya colonitzadora, primer a les Filipines i després a Cuba.

És el que té el nomenclàtor: mai plou al gust de tothom. I no és que només la ciutat cobri vida a través dels noms dels carrers. És que també la modelen per fer-la més humana i alhora perpetuen la seva convulsa història. El nomenclàtor sempre té un rerefons polític en consonància amb la ideologia del govern de torn. Per això, tantes ciutats espanyoles han tingut avingudes dedicades a Franco durant la dictadura i, sorprenentment, també durant la amnèsica democràcia. El procediment administratiu per canviar de nom un carrer és complex i poc participatiu. Per això, que Rubianes tingui un raconet tan a prop del mar és un miracle encara que sigui a costa de l’Almirall Cervera. Un cop s’han acabat els carrers, només queda canviar-los de nom.

La vinculació directa i especial amb Barcelona és un requisit imprescindible per rebatejar un carrer. Això i haver mort com a mínim cinc anys abans de presentar la candidatura, tot i que aquest termini no importa si el personatge en qüestió ha rebut la Medalla d’Or de la ciutat. És per això que un cop desterrats dictadors i militars de la memòria col·lectiva, cobra especial rellevància el nom d’activistes veïnals com a candidats idonis per renomenar la ciutat. Per exemple, les entitats de la Barceloneta volen que el passeig de Joan de Borbó es digui d’Emília Llorca perquè no recorden que l’avi del rei hagi fet res pel barri mentre que l’Emiliona, morta el 2009, va ser durant anys l’ànima de l’Associació de Veïnes i Veïns de l’Ostia.

Com la Barceloneta, tots els barris tenen algú a qui honorar en carrers i places. El Clot també té el seu, tot i que s’haurà d’esperar quatre anys per presentar la petició a l’Ajuntament si es mantenen els estrictes requisits de l’actual nomenclàtor, que Colau volia modificar. Es tracta de Pere Vallejo, portaveu de la Plataforma AVE pel Litoral, creada l’any 2005 arran del dramàtic esfondrament del túnel del metro al Carmel i formada per veïns dels barris afectats per la construcció del túnel de l’AVE. Vallejo va morir el gener passat sense que ningú de l’entitat ja dissolta ni del barri s’assabentés. De fet, la seva discreta mort abans d’hora per una malaltia cruel que el va fulminar quan es recuperava d’un devastador ictus, s’ha sabut fa poques setmanes i ha trasbalsat molta gent començant per qui escriu aquest article.

Pere Vallejo es va convertir en l’assot de Jordi Hereu. Petit i prim com un secall, no parava mai quiet i va convertir la reivindicació de la plataforma en un assumpte personal que li provocar molts maldecaps i problemes de salut. Els socialistes, principals damnificats de la lluita veïnal que ell encapçalava, el van acusar de cobrar dels convergents sobretot quan la plataforma va rebre el suport de la Sagrada Família. Però ni ell ni el veïnat dels carrers Mallorca i Provença es van rendir. Tot i que els principis de la plataforma van ser polèmics –es va enfrontar amb altres associacions de veïns i amb la Favb perquè defensava que l’AVE passés pel litoral-, al final van aconseguir modificar el projecte i fer-lo molt més segur.

Si la memòria no em falla, el projecte de construcció del túnel es va modificar fins a cinc vegades. La lluita veïnal no només va aconseguir que es fes a més fondària per no afectar els fonaments dels edificis. També es va salvar de la piqueta la Torre del Fang, que segons Adif havia de desaparèixer malgrat ser un edifici catalogat, es van reforçar les parets laterals, es van fer un munt de proves en el subsòl i en els edificis per detectar vibracions i esquerdes, i es van organitzar visites amb els veïns durant les obres per verificar sobre el terreny que les coses s’estaven fent com calia. Un dels més damnificats per la vehemència de Pere Vallejo i dels incombustibles veïns que boicotejaven qualsevol acte de l’alcalde Hereu va ser Manuel Valdés, el director d’infraestructures de l’Ajuntament.

Valdés va lidiar amb una plataforma molt motivada i va aguantar estoicament les esbroncades, sobretot del veïnat del Clot, el més radical per ser el més perjudicat per les obres. A diferència d’Hereu, que es va envoltar d’una guàrdia pretoriana per evitar qualsevol contacte amb el carrer, Valdés es va salvar de la crema pel tarannà conciliador que va demostrar tenir durant totes les sessions informatives que va fer en els barris que travessa el túnel. Tretze anys després de l’inici d’aquella esbojarrada aventura d’una colla de veïns insensats capitanejats per Pere Vallejo que volien canviar un traçat de l’AVE ja dat i beneït, el pas del tren de gran velocitat pel subsòl de Barcelona no provoca vibracions a diferència del que passa amb el metro.

Aquesta petita història amb final agredolç demostra que les lluites veïnals, incloses les perdudes des del començament, sempre tenen un sentit. Darrere d’elles hi ha un munt de persones amb noms i cognoms que se sacrifiquen pel bé comú com és el cas de Pere Vallejo. Ell va ser un de molts i, com Pepe Rubianes, també es mereix tenir un raconet a Barcelona que el recordi i honori la seva memòria.