Les poques dones que treballen al voltant de Donald Trump han d’anar vestides com a dones. O el que és el mateix: ensenyant cames, marcant corves i portant talons per posar una mica d’alegria a l’avorrida feina de despatx dels seus companys masculins. Ho acaba de revelar un periodista nord-americà i la notícia ha corregut com la pólvora a les xarxes socials. La resposta no s’ha fet esperar i milers de compatriotes del nou emperador ianqui amant del taronja i del daurat a parts iguals han penjat fotos a Twitter vestides de mil i una formes per demostrar que el prototip de Barbie que desitja el president dels Estats Units està més gastat que la ploma amb què firma els seus decrets.

La lluita de les dones per la igualtat és una lluita de segles i mai s’acaba. També és una lluita planetària perquè afecta més de la meitat de la població mundial i transcendeix la religió, la nacionalitat i la classe social. En aquesta guerra desigual contra l’abús i la discriminació cobra especial rellevància el degoteig de casos de maltractaments per part de parelles o exparelles i, especialment, l’acarnissament amb què moren les víctimes. Barcelona tampoc se’n salva d’aquesta lacra ja que es calcula que anualment 141.350 barcelonines pateixen violència masclista. D’aquesta xifra, només un 7% -al voltant de 9.800 dones- han demanat ajuda. Són dades del Circuit Barcelona contra la Violència Masclista i no fan cap gràcia.

Aquest servei, on hi participen tant l’Ajuntament com el Consorci Sanitari de Barcelona, es va crear l’any 2001 i és pioner a Catalunya. El seu objectiu se centra en la recerca, el coneixement i l’abordatge d’aquesta violència indigna d’una societat moderna i d’una ciutat que vol ser referència mundial a nivell de defensa dels drets humans. Després de quinze anys de funcionament s’ha sotmès recentment a avaluació per actualitzar el seu treball. Fins ara, a través d’aquest circuit s’han atès sobretot casos de violència en l’àmbit de la parella (73%) i ara ha arribat l’hora d’ampliar l’horitzó perquè la tipologia tradicional de violències contra les dones –psicològica, econòmica i sexual- també s’ha ampliat als àmbits laboral i comunitari. En el primer cas parlem també de sous inferiors i sostre de vidre. En el segon destaca la mutilació genital.

Seguint amb les dades esfereïdores, una de les últimes enquestes sobre violència masclista a la ciutat revela que 114.627 dones residents a Barcelona entre 18 i 70 anys han sofert alguna agressió sexista. El 16,3% d’aquestes agressions s’han comès en l’espai públic, el 4,8% en l’entorn laboral i l’1’4% en l’àmbit de parella. A més, en el 62% dels casos la violència utilitzada contra elles ha estat física. El Circuit Barcelona contra la Violència Masclista també se centrarà ara en la protecció dels fills de les víctimes i en l’atenció als agressors. En aquest últim cas, el problema bàsic és que no hi ha cap perfil d’agressor que ens pugui alertar perquè el model actual de societat reprodueix una ideologia masclista que situa l’home en un lloc de superioritat respecte a la dona. Aquesta situació de domini normalitza la violència com a mitjà més pràctic per mantenir el poder.

114.627 dones residents a Barcelona entre 18 i 70 anys han sofert alguna agressió sexista

Segons dades de TAMAIA, una entitat de Barcelona que acompanya les víctimes de violència de gènere en el seu dolorós procés de recuperació a través de teràpies i suport, les dones maltractades necessiten de tres a cinc anys per començar a refer-se del mal patit. TAMAIA ha atès més de 5.000 dones i el primer contacte es fa habitualment via telefònica i no sempre el realitza la víctima dels maltractaments. El fet que sigui el mateix entorn familiar –començant pels fills- el que moltes vegades denunciï una situació de violència masclista és una bona notícia perquè demostra l’inici d’un canvi de paradigma de la societat barcelonina.

En aquest context general de violències masclistes cobra especial rellevància el grau de brutalitat dels assassinats. A Barcelona, l’últim cas ha estat protagonitzat pel periodista i protegit del règim pujolista, Alfons Quintà. Habitualment els assassinats no responen a episodis de trastorn mental transitori com ens volen fer creure, sinó que acostumen a ser conseqüència d’una situació d’abús que es perpetua en el temps i que es precipita quan la dona decideix trencar amb el seu torturador. Cada vegada que a la ciutat mor una dona per aquesta raó els mitjans de comunicació destaquen si prèviament la víctima havia denunciat maltractes o no i això ajuda a simplificar el drama perquè converteix injustament la víctima en coresponsable de la seva situació.

Quan una dona mor per violència masclista, la ciutat activa el seu protocol institucional de dol. Es crea un gabinet de crisi, el servei de premsa municipal informa els mitjans de comunicació del fet i la família rep una carta de condol de l’alcaldessa. En paral·lel es fan actes públics de rebuig, es guarden minuts de silenci i es presenten reclamacions judicials si la víctima va demanar protecció i no la va rebre. Francament, desconec quins efectes positius pot tenir tota aquesta parafernàlia mediàtica més enllà del lluïment dels polítics protagonistes. Jo el que reclamo és que les institucions s’impliquin més en aquesta lluita desigual i evitin, per exemple, que els fills de la víctima hagin de conviure amb l’assassí de la seva mare o que l’assassí hereti els béns de la seva víctima. Només és qüestió de voluntat política.