Pocs ho recordaran perquè hi ha coses que més val oblidar, però durant uns dies del mes de maig de 2010 a Barcelona es va celebrar una consulta ciutadana per decidir el futur de l’avinguda Diagonal. La iniciativa, venuda per l’aleshores alcalde Jordi Hereu com una gran aposta de radicalitat democràtica perquè el consistori interpel·lava els barcelonins sobre una gran reforma urbanística, no només va ser un fracàs perquè va guanyar l’opció que defensava no fer-hi cap obra imposada pels convergents a canvi de donar suport a la consulta. Ho va ser sobretot perquè la consulta es va utilitzar per castigar la gestió del govern socialista, en caiguda lliure des de feia mesos com es va demostrar a les eleccions de l’any següent amb la sorprenent victòria de Xavier Trias.

Des del principi, la consulta ciutadana va estar batejada amb aigua de tramussos. L’opció que defensava el consistori governat per PSC i ICV-EUiA només va rebre l’11,38% dels vots i els problemes informàtics durant la votació van posar en ridícul el mateix alcalde –va fer veure que havia votat quan no ho va poder fer- i van obligar a dimitir la gerent de sistema d’informació de l’Ajuntament, Pilar Conesa. La cirereta a tant desgavell tècnic i tanta desautorització política la va posar la renúncia del primer tinent d’alcalde Carles Martí com a responsable de la pífia. Hereu va ser clar al admetre que no era el moment de realitzar aquesta consulta: “s’ha formulat una pregunta inadequada en un moment inadequat”, va declarar.

Les consultes ciutadanes tenen un gran poder i poden acabar tornant-se contra el seu impulsor. Suposo que és per això que no sovintegen i no són vinculants a no ser que hi hagi un compromís previ d’assumir-ne el resultat, i quan se celebren acostumen a interpel·lar el ciutadà en temes molt menors i amb propostes tancades dissenyades prèviament als despatxos per evitar sorpreses d’última hora. En aquest sentit, l’últim ple del consell municipal celebrat el 6 d’octubre passat va aprovar definitivament el Reglament de Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona. La seva aprovació va passar una mica desapercebuda enmig de tanta tensió política, però el seu vistiplau definitiu posava fi a anys de debat i fracassos.

El nou reglament ha de facilitar la celebració de consultes ciutadanes. Segons el bipartit municipal, el seu objectiu és donar més protagonisme a la ciutadania, per això “les normes que incorpora clarifiquen els canals de participació, incorporen mecanismes de democràcia directa per assegurar la implicació del veïnat en les decisions de la ciutat i impulsen un sistema de garanties per vetllar per la bona utilització i eficiència d’aquests canals”. Per començar, dues coses a destacar del nou reglament. La primera és que el consistori es compromet a celebrar una multiconsulta anual. A la pràctica vol dir que durant una setmana a l’any –durant el mes de maig tret que es facin eleccions- es concentraran totes les consultes que hagi aprovat els mesos anteriors el consell municipal siguin d’iniciativa ciutadana o municipal. La segona, és que no caldrà un mínim de participació perquè el resultat de la consulta sigui tingut en consideració. Fins ara calia que la participació fos com a mínim del 50% del padró de persones majors de 16 anys.

El nou reglament també dona més entitat a la Iniciativa Ciutadana ja existent però molt limitada. La podrà presentar qualsevol persona major de 16 anys empadronada a Barcelona i es podrà reclamar des de la incorporació d’un punt a l’ordre del dia del Consell Municipal o dels Consells de Districte fins a la convocatòria d’un procés participatiu passant per la realització d’una audiència pública, la celebració d’una consulta ciutadana, la convocatòria d’un Consell de Barri i la creació d’un òrgan de participació. Fins a l’aprovació del nou Reglament de Participació, per exercir la Iniciativa Ciutadana calia el suport mínim de l’1,1% dels empadronats més grans de 16 anys o que representessin més del 3% d’aquesta població en tres districtes. Ara, el suport ciutadà necessari per impulsar-la variarà en funció de la proposta.

Durant el període en què el reglament ha estat en exposició pública, les entitats veïnals han fet arribar una cinquantena d’al·legacions amb l’objectiu que el nou text no quedi en una declaració de bones intencions més que s’oblida en un calaix perquè o bé és inaplicable o bé la seva aplicació pot suposar un perill per al govern de torn. La democràcia directa en l’àmbit municipal segueix sent una utopia com tots sabem, així que l’elecció directa dels consellers de districte haurà d’esperar mentre no canviï la norma superior que legisla aquesta figura. Tampoc s’ha pogut aconseguir que els resultats siguin vinculants per defecte i caldrà confiar en el compromís dels governants perquè l’opinió del ciutadà es tingui en consideració.

Apostar per incrementar les iniciatives que donen més protagonisme a la ciutadania en la presa de decisions té els seus riscos i no només perquè el resultat perjudiqui el govern com li va passar a Jordi Hereu. La participació ciutadana a vegades la carrega el diable i cal tenir molta humilitat per entendre que un polític és un servidor públic i no oblidar mai que en democràcia la sobirania recau en el poble. La manipulació de l’opinió pública és un fet innegable igual que ho és el desinterès i la desconfiança històrica de sectors de la població cap als governants. Som un país amb greus dèficits democràtics heretats de la llarga nit del franquisme, però això sempre es pot revertir si els mecanismes que s’aproven per comprometre la ciutadania en la gestió i millora de la ciutat són realment participatius i vinculants.