L’Ajuntament de Barcelona ho ha aconseguit, finalment: el turisme ja és el principal problema dels barcelonins, segons el darrer baròmetre municipal. La gran preocupació de la ciutat ja no és l’atur, ni les desigualtats socials, ni la bombolla immobiliària, ni el preu del lloguer o el funcionament del Metro, per citar alguns dels mals endèmics, els enquestats han dictaminat que el seu principal maldecap coincideix amb el principal cavall de batalla dels seus governants. Eureka!
En aquest mateix sondeig, la gran majoria veu el turisme com un benefici per a la ciutat i té lògica, aquesta industria suposa un 20% del PIB de Barcelona. ¿Una de las grans fonts de recursos econòmics pot ser viscuda com un problema majúscul? Sembla que sí. Dit d’una altra manera, ¿els inconvenients indiscutibles que pateixen els residents a les àrees de presència massiva dels turistes es poden convertir en un problema obsessiu pel conjunt de la ciutat? Sí, però aquest fenomen només es pot produir amb la col·laboració del govern municipal.
Els nord americans tenen estudiat des de fa dècades el mecanisme de governar a favor dels sondejos, o millor dit, de fer coincidir els sondejos amb els seus propòsits. És relativament senzill. Durant una bona temporada, el govern alerta dels enormes perills del turisme (a partir d’una base real, per descomptat), l’opinió pública recull abastament la gran preocupació dels governants i l’ha magnifica conscient o inconscientment; inevitablement, les enquestes acaben situant el tema al capdamunt de les preocupacions del barcelonins. Aleshores, el govern ja pot aplicar els seus remeis al problema (sovint previstos abans de tanta demanada social, gairebé en format de prejudici), atès que ja és el principal maldecap dels ciutadans, segons diuen el sondejos. No és un cercle viciós, és un cercle prodigiós.
Barcelona no juga a la primera divisió de les ciutats turístiques europees, ho fa a la segona divisió, amb Amsterdam, Milan, Roma o Madrid; per situar-nos, el número de pernoctacions d’estrangers supera lleugerament els visitants que té el Louvre, ara que el museu n’ha perdut un cert percentatge per culpa dels atacs terroristes patits per París. El gran inconvenient de Barcelona és la seva limitada geografia turística; els espais d’interès pel foraster són els que són i les autoritats difícilment aconseguiran fer-los anar allà on no volen anar.
El turisme no és una plaga bíblica. Costa de veure què s’hi guanya presentant-la como una font d’incomoditats i no com un element objectiu de les condicions de vida a Barcelona. No es tracta de resignar-se a les característiques del turisme que ens arriba però tampoc de fer volar coloms sobre una hipotètica capacitat de dirigir-lo o seleccionar-lo al nostre gust como si fos una mercaderia o una onada d’individus sense capacitat de decisió. Venen per que volen.
El govern municipal hauria d’ajudar a Barcelona a assumir que és una ciutat d’èxit, com a primer pas per preparar la ciutat per conviure amb aquest èxit en les millors garanties de qualitat de vida possibles pels barcelonins. Hauria de dimensionar els serveis municipals a la demanda, regular l’oferta privada de forma clara i proporcionada a la magnitud del fenomen, incentivar els veïns més castigats per l’aglomeració de forasters amb avantatges socials i fiscals. Positivar-ho i no pas convertir la riquesa generada pel turisme en un factor de malestar ciutadà. És il·lògic.