Fa uns dies pujava per la Rambla intentant arribar al metro de Liceu. Caminar per aquesta zona és pràcticament impossible i això que encara no han aterrat els creuristes en estat catatònic per la insolació estiuenca. Concentrada a sortejar sense entrebancar-me turistes i terrasses que cada vegada ocupen més espai públic i expulsen el vianant, vaig ser testimoni d’una escena que em va colpir. Dues policies de paisà confiscaven a un noi d’origen immigrant una bosseta d’imants de Barcelona que intentava vendre sense gaire èxit. La cara del desconsolat venedor era un poema, però li va durar poc quan va veure que les agents el deixaven en pau. No s’havien girat que el noi arrencava a córrer i es feia fonedís entre la gent.

La venda ambulant és un fet habitual a la zona baixa de la Rambla i també una de les moltes raons per les quals el govern de Joan Clos es va treure del barret a finals del 2005 l’ordenança de civisme en un intent de desactivar l’oposició i acontentar els lobbies preocupats per la imatge internacional de la ciutat. Tanmateix, amb el pas dels anys, la polèmica normativa s’ha demostrat desfasada perquè els comportaments humans han evolucionat. També ha resultat ineficaç perquè les activitats lligades a la pobresa com la prostitució i la venda al carrer no desapareixen amb mesures coercitives. I em permetreu la llicència d’afegir-hi un tercer adjectiu: arbitrària. Multar amb 750 euros nens per jugar a criquet en una plaça o amb 500 a persones sense sostre per dormir al ras o rentar la roba en una font ens hauria d’avergonyir.

Batejar una norma centrada en la sanció com a ordenança de civisme és propi de governs amb un peculiar sentit de l’humor, però amb poca perspectiva històrica i sensibilitat social. Per això, dotze anys després de la seva aprovació, Barcelona és plena de venedors de quincalla, de falsificacions i de llaunes de cervesa; de prostitutes dels cinc continents que fan fel·lacions als portals i de lladregots de pa sucat amb oli, la majoria concentrats en els espais de la ciutat dedicats a l’oci i amb els turistes com a target preferent. Si venem al món la imatge de Barcelona com una destinació de festa, sol, platja i alcohol barat on tot és permès, com és que després ens escandalitzem perquè se’ns pixin en els contenidors, forniquin en els parcs públics o molestin els veïns fins a la matinada amb sorolloses festes?

És cert que no tots els turistes es comporten com a salvatges, però també ho és que els autòctons no acostumem a entrar en els comerços en pilota picada i ben torrats com va fer un grup de joves italians fa dos estius. Les seves fotografies es van fer virals i van sortir publicades als mitjans de mig món incrementant la nostra imatge de permissivitat. L’ordenança que pretenia civilitzar els barcelonins perquè no embrutessin carrers, parcs i platges, i no molestessin el veí es va oblidar dels turistes. Mentre els primers som l’objectiu del guàrdia urbà a l’hora de posar multes per fer una becaina en un banc o penjar un cartell reivindicatiu en una paret, les bretolades i els excessos etílics dels segons són contemplats amb benevolència com el preu que hem de pagar perquè ens visitin. I si pretens cobrar la multa, ja pots esperar asseguda.

L'ordenança no només penalitza en excés la pobresa, sino que té un retorn molt baix pel que fa al cost de la seva aplicació

És aquest context el que explica la decisió del govern d’Ada Colau de plantejar ara la modificació de l’ordenança. De fet, era una promesa electoral de BComú, però el govern en minoria, la presència del pare de la criatura (PSC) a l’executiu municipal i l’oposició a plantejar canvis tant de populars com de Ciutadans i de l’antiga Convergència, han anat posposant la imprescindible revisió. Per començar a escalfar l’ambient s’ha encarregat un estudi a la Universitat de Barcelona que corrobora fil per randa el que els veïns ja sabem: l’ordenança no només penalitza en excés la pobresa, sinó que té un retorn molt baix pel que fa al cost –tant personal com de recursos materials- de la seva aplicació. Que de les més de 26.000 multes tramitades l’any 2014 a llauners només se n’hagin cobrat 85 ho diu tot.

L’estudi apunta clarament cap a on haurien de dirigir-se els esforços per adaptar la norma a la realitat del segle XXI i també a una Barcelona a punt de rebentar com a destinació turística. Per començar, la futura ordenança hauria de canviar de nom per no ser un insult a la ciutadania. Després hauria de focalitzar els seus esforços en els àmbits de la ciutat dedicats a l’oci –especialment el nocturn- perquè són els que generen més problemes de convivència i els que degraden més l’espai públic. La norma hauria de canviar el focus i prioritzar la protecció del ciutadà i del seu entorn quotidià. També hauria d’apostar per l’educació més que per la sanció, perquè posar un policia a cada cantonada no farà una societat més cívica sinó menys lliure i, a més, la multa no sempre té un efecte dissuasori.

Hauria de ser també motiu de reflexió i crítica la discrecionalitat interessada amb la qual els diferents governs municipals han aplicat aquesta absurda ordenança durant anys. Un exemple clar d’aquesta doble moral a favor dels interessos de determinats grups de pressió és el cas de la zona de discoteques i bars musicals del Port Olímpic, una mena de ciutat sense llei on tot ha estat permès. La degradació d’aquest espai públic i del tram de la platja del passeig de la Barceloneta més pròxim no només ha foragitat el barceloní amant de passejar i fer el vermut al costat del mar, sinó que ha contaminat tota la Vila Olímpica, convertint aquest barri abans residencial en un femer i un prostíbul a l’aire lliure.