El govern municipal de Barcelona sembla condemnat a la inestabilitat si fem cas de les enquestes. Ada Colau, alcaldessa minoritària, seguiria essent-ho de celebrar-se ara noves eleccions. Sumaria un regidor als onze actuals. Un guany molt minso i insuficient per governar amb comoditat la ciutat. 

Tot quedaria molt igual: el bloc independentista perdria un regidor (PDeCAT passaria de 10 a 6 i ERC de 5 a 8), el PSC en guanyaria un i la CUP en perdria un. Ciutadans i PP seguirien com ara. És només una projecció a mig mandat, però anuncia un nou consistori molt plural de sumes improbables que planteja una pregunta elemental: per què Colau no puja més?

Les percepcions que tenen d’ella els ciutadans són positives, no difereixen gaire de les atribuïdes en el seu moment a Trias o Hereu, i tanmateix aquestes valoracions no es tradueixen en una millora de les expectatives electorals. Colau va guanyar per la mínima, obtenint el pitjor resultat dels alcaldes que coneixem des de 1979 i això ha estat un llast per governar, fins ara gairebé insuperable.

Les ensopegades de l’equip de govern en el ple son prou conegudes i rellevants, ajuden a entendre, en part, la lentitud en la gestió, la consolidació d’una imatge d’inestabilitat que tapa qualsevol altra missatge positiu i entorpeix la comunicació del seu relat. No ha ajudat gaire a combatre tots aquests inconvenients la dispersió d’objectius ni l’apertura de massa fronts polèmics per un equip reduït, fins i tot considerant l’acord amb els socialistes.

I després caldria considerar encara una imatge sorprenent d’aquest govern, el mal rotllo en les relacions institucionals, sigui amb els veïns revoltats a Poblenou o la Vila Olímpica, amb empresaris i emprenedors que declaren haver-se sentit menystinguts en les seves visites a les autoritats municipals o amb els treballadors del Metro que diuen sentir-se enganyats pels seus interlocutors. Potser només és estrès laboral; si fos una manera de fer seria una altra cosa.