Parlar de l’atur és complex. Com ho és valorar en la justa mesura les polítiques que des de l’Ajuntament de Barcelona s’han posat en marxa per crear ocupació amb desigual resultat. Certament, a l’hora de fer balanç cal tenir present el context global de postcrisi, però una certa autocrítica pot ajudar a afinar el tret de cara al futur per evitar que les xifres d’aturats de molt llarga durada ens espatllin un bon titular com ha passat últimament. Sabem que l’escenari on es lliura la batalla és costerut perquè és global i fuig al nostre control. El còctel explosiu el formen un model econòmic capitalista neoliberal que destrueix ocupació per continuar existint, una reforma del mercat laboral que l’únic que ha aconseguit és augmentar la temporalitat i la precarietat, i una diferència cada vegada més gran entre pobres i rics.

Fa pocs dies el govern Colau presentava una radiografia de la situació de l’atur de llarga durada per barris amb dades que demostren que la recuperació econòmica de la qual es vanta el govern Rajoy no és tal i que els plans de xoc municipals tenen un impacte relatiu. L’estudi destacava que els barcelonins que porten més d’un any sense feina representen poc més del 40% de l’atur registrat a la ciutat mentre que els que encadenaven dos anys seguits desocupats superaven el 26%. Per districtes, Sant Andreu liderava el rànquing d’aturats de llarga durada seguit de Sant Martí, Nou Barris, Horta-Guinardó i Les Corts. Tancava la llista Ciutat Vella per darrere de Gràcia, Eixample i Sarrià-Sant Gervasi. Per barris, La Verneda i La Pau obria la llista i Vallvidrera la tancava.

El titular més buscat i el menys comprat pels mitjans de comunicació era el que remarcava que en dos anys l’atur de molt llarga durada havia caigut un 26%. Tanmateix, com passa amb els contractes, un cop llegida la lletra gran el que calia era fixar-se’n en la petita per entendre l’abast de la tragèdia que explica l’augment de les desigualtats a Barcelona per la cronificació de la pobresa i pel sorgiment de noves formes d’empobriment. L’estudi destacava que el perfil de l’aturat de llarga durada era majoritàriament dona de més de 45 anys amb estudis bàsics i dedicada al sector serveis. A això hi afegia una altra dada no menys preocupant: s’ha reduït el nombre de persones en atur que reben alguna prestació a la ciutat majoritàriament perquè han esgotat tots els terminis legals per rebre ajuts públics.

Un altre estudi presentat a finals del juliol passat sobre desigualtat salarial a la ciutat també deixava un regust amarg a la gola. El 32,4% dels treballadors barcelonins era com a màxim mileurista i, entre els menors de 30 anys, aquest percentatge arribava fins al 64,7%. Altres dades interessants aportades per l’informe per combatre el cofoisme dels polítics tenien a veure amb les diferències de sou entre rics i pobres. En aquest sentit, entre el 2010 i el 2015 els salaris a Barcelona s’havien reduït un 6,5% sent els salaris baixos els que més havien retrocedit. Pel que fa a la qualitat dels llocs de treball creats durant el suposat inici del període de recuperació econòmica, la realitat era que ni havien assolit el nivell de remuneració ni l’estabilitat dels llocs de treball que es van destruir durant la crisi, fet que incrementava la desigualtat intergeneracional i la bretxa entre treballadors amb un contracte laboral antic i amb contracte laboral nou.

Suposo que en un intent d’animar la parròquia, des del consistori es va voler presentar com una dada molt positiva que 400 dels 1.718 aturats de llarga durada apuntats als cursets de formació de Barcelona Activa hagin aconseguit trobar feina últimament sense entrar en més detalls. El pla de xoc ocupacional, amb una inversió de 4 milions d’euros, combina l’assessorament laboral personalitzat amb cursets de capacitacions professionals –que ara es faran també online- i té com a objectiu que aquest col·lectiu tan sensible tingui més oportunitats de trobar feina. Tanmateix, cal remarcar que l’agència municipal no és ben bé una agència de col·locació, sinó que el seu paper se centra més a capacitar i guiar el treballador en la seva recerca. No ens enganyem. Aconseguir feina i que sigui mínimament digna continua sent una loteria.

Lamentablement, des de totes les administracions s’ha potenciat l’autocupació d’una forma desproporcionada, frívola i irresponsable, com si fos la panacea per acabar amb l’atur. Fer-se emprenedor s’ha posat de moda, però la realitat és que la majoria dels aturats que han optat per aquesta modalitat han acabat obrint un bar o una botiga. La falta de coneixements sobre l’oferta i la demanda, l’impacte desigual del turisme en el territori, els canvis en els hàbits dels consumidors i la reducció dràstica de la despesa de les famílies a causa de la crisi i la reducció dels sous ha abocat molts emprenedors al fracàs obligant-los a tancar els negocis al cap de pocs mesos per les pèrdues acumulades. D’això no s’ha salvat ni el col·lectiu xinès, tan hàbil per als negocis.

Un cop superada teòricament la llarga nit de la crisi, el degoteig de negocis que tanquen tant als barris com al centre de la ciutat continua perquè l’emprenedoria ha resultat ser per a molts una trampa, cosa que confirma que cal apostar per un altre model econòmic i ocupacional més just, colaboratiu i solidari. Barcelona i la seva marca, com a paradigma de la ciutat neoliberal i feta a sí mateixa, és una mare cruel amb els seus fills pobres perquè els condemna a viure en un context de desigualtat creixent que aboca moltes famílies a l’exclusió social. En aquest escenari, qualsevol pla de xoc del consistori -per molt milionari i ben intencionat que sigui- amb prou feines arribarà a tapar les vies d’aigua que obre constantment la pobresa.