L’alcaldessa de Barcelona s’ha convertit en un malson per l’independentisme oficial per la seva resistència a arrenglerar-se en la posició del referèndum unilateral. En resposta a la seva reclamació d’una consulta vinculant i pactada, els partits i els portaveus del Procés han declarat Ada Colau sospitosa habitual de mantenir un sobiranisme tebi, fins i tot trampós. Qualsevol declaració seva sobre el tema és llegida amb lupa, tot cercant una traïció a la causa.

El darrer episodi ha estat l’entrevista emesa per Al Jazeera i la seva afirmació estroncada sobre la distància existent entre una victòria del Sí en un hipotètic referèndum i la declaració d’independència. Una obvietat com una casa de pagès. És clar que en aquests moments resulta més agraït dir, com molts diuen, que l’endemà del referèndum ja es proclamarà la secessió. Ningú s’ho pot creure però s’obtenen aplaudiments fàcils de la graderia indy. Sabent com sabem que fins i tot després d'una declaració unilateral es podria donar el cas que Catalunya no assolís l’estatus d’estat independent, una mica de prudència és saludable. 

Tanmateix, la prudència és una virtut a la baixa. Aquí, l’ordre del dia és que tot va bé i anirà millor, peti qui peti. La figura de l’alcaldessa de Barcelona, la projecció política de l’ajuntament de la ciutat i la força electoral dels Comuns són peces cobejades i imprescindibles per configurar l’hegemonia social que el moviment independentista no acaba de lligar. Per això, cada vegada que Colau els trenca les oracions amb algun matís al relat oficial, és assenyalada com a quintacolumnista del Procés, aliada objectiva de l’unitarisme. 

Les referències a la inevitable negociació subsegüent a un referèndum varen ser escapçades pels editors de la televisió i encara que sorprèn aquest tall i també la tardança de l’Ajuntament de Barcelona en aconseguir el brut de l’entrevista per esvair dubtes, a l’afirmació de Colau no li calen més raonaments. S’entén perfectament amb tall i sense tall, sempre que es vulgui entendre.

Colau és una sobiranista no independentista, com deuen haver-hi molts milers de catalans, vista la diferència quantitativa a totes les enquestes entre el nombre de votants del Sí i els partidaris de la celebració d’una consulta; desconfia ideològicament dels dirigents del Procés que prometen referèndum o referèndum i a més manté una aurèola de desobediència més brillant que la majoria d’aquells dirigents. No sembla que la seva posició tingui res d’ambigua.

A l’alcaldessa hi haurà qui la criticarà d’haver-se acomodat molt ràpidament al sistema institucional, d’haver rebaixat plantejaments en la seva pretesa revolta municipal i d’haver-se deixat portar per la inèrcia d’una ciutat molt més potent que el seu govern; d’altres ho celebraran; d’allò que no pot ser acusada és de posar pals a la roda a la celebració del referèndum. Excepte pels feligresos que pensen que només hi ha una manera de fer les coses i que aquesta manera és doctrina. Aleshores, sí, la recerca dels sospitosos habituals d’incomplir-la és un entrebanc per a la formació de majories socials.